Carta a la meva filla

DSC_0913 copia

Tasta el món i digues-me quin gust té. A dolços, vainilla i caramels de maduixa? O potser a altres sabors menys agradables? Necessito que provis el món i m’expliquis com és el seu sabor. Perquè jo ja no trobo res de nou, ni sorpreses amagades dins d’un tortell de reis, ni regalèssia que abans alimentava vells somnis, ni interminables tardes d’estiu darrera d’una pilota amb un entrepà de xocolata a la mà. Per aquest motiu m’agradaria que ho tastessis i m’expliquessis, sense estalviar detalls, quins sabors esclaten al teu paladar com focs d’artifici vora el mar.

Para atenció al món i digues-me què escoltes. Tot és silenciós o ple de soroll? Comences a sentir les cacofonies de projectes d’adults que neixen desafinats? Necessito que escoltis el món i em cantis tot el que arriba a les teves oïdes: cançons amb rimes estranyes o melodies infantils que m’apropin a tot allò que un dia vaig oblidar. Parla’m del Joan Petit, dels dracs màgics i de què fa el sol, solet, si tens fred. I quan vegis al gegant del pi, ballant pel camí, et prego que li diguis que el trobo a faltar.

Allarga la mà al món i digues-me què palpen els teus ditets. Un segon o una eternitat? Un instant o la possibilitat de l’infinit? És una de tantes diferències entre tu i jo. No vull que un dia t’adonis de la crueltat del pas del temps. Ni avui, ni demà. M’agradaria que llisquessis pel temps com ho fas pel tobogan. Desitjo tenir a prop els mateixos somriures per haver estat valenta quan el dubte de llançar-te fa que riguis nerviosa. I, sobretot, desitjo que mai el destí et porti caigudes fruit de la velocitat i que la lentitud et permeti tocar millor tots els moments.

Olora el món i digues-me quins aromes arriben al teu nas petit. És la pudor d’una maduresa que podreix innocències o el perfum d’una pell que t’acarona quan les pors et visiten de nit? Necessito que omplis els teus pulmons amb l’aire de la infantesa. I que un dia, quan t’adonis de que tot canvia i de que les veritats són fugaces, qualsevol flaire et transporti a un avui que potser encara no valores en la seva justa mesura.

Mira el món i digues-me què hi veus. Des d’ara prometo agenollar-me i gaudir de l’espectacle de la teva mirada. Per això et demano que miris el món i em dibuixis què arriba als teus ulls. Necessito els teus colors cridaners, emmarcant herois i princeses. I aquells núvols blancs que solquen cels a la deriva… i el verd de prats on sentir la fredor de la gespa… i la pluja que s’escapa entre els dits… i la blancor de la lluna que es disfressa de pastís de nata.

Tasta, escolta, palpa, olora i mira. Tan sols et demano això. Perquè potser demà t’oblidis de fer-ho i qui sap si necessitaràs algú baixet al teu costat per tornar a recordar-ho.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook