Sóc un puto píxel groc que no entén res

vista-aeria-v-diada-2014

Sóc un puto píxel groc que no entén res. Em veus allà, al bell mig de la gentada? Sí, sóc jo. Amb la samarreta de l’ANC que em va arribar de la mà d’un missatger i un somriure. Quin dia! Va ser genial. Creiem que canviaríem el món… o, al menys, el nostre petit món de derrotes i utopies. Pensàvem que finalment ens havíem posat d’acord en alguna cosa que no fos el Barça. Dretes, esquerres, els d’Upper Diagonal i els de la Zona Franca. Com diu la cançó de Coldplay: us against the world. Through chaos as it swirls. It’s just us against the world. A través del caos mentre gira. Som nosaltres contra el món. Nosaltres contra la casta, contra el Tribunal Constitucional, contra Wert, Montoro, Rajoy… Nosaltres contra la història, contra les injustícies, contra el victimisme com a coartada… Va ser maco aquell dia. I la Via Catalana… I el 9N… I la Meridiana… Orgull… Dignitat… Victòria… Pau… Llibertat…

Ens agrada dur alguna cosa quan ens conviden. Agafa el vi, Maria. Hem de quedar bé. No facis mala cara, vinga. El seny, nen. El seny. El seny i la rauxa. La puta i la Ramoneta. El peix al cove. Les botifarrades populars. Els ateneus llibertaris. La botigueta. La burgesia. Ara és l’hora. In… inde… independència!!! Has vist les portades? I la CNN? Els catalans som l’hòstia. Ells mai podrien tenir un Polònia en prime time. Mai podrien organitzar una mani de dos milions de persones on t’has d’inscriure en una web. Mai podrien aixecar castells. Mai podrien… Ells? Mai.

Sóc un puto píxel groc desorientat que es volia menjar el món, a cop de democràcia, a cop de superperformance amb punters de colors, a cop d’il·lusió i somriures. Sóc un puto píxel groc amb un munt de fotos mentals que mai oblidarà perquè va estar al mig del somni col·lectiu més maco i més gran que podrà viure mai. Persones de totes les edats i condicions, del nord i del sud, de Pedralbes Centre i del Caprabo formen el millor àlbum de fotografies mai imaginat per un català. Estrany poble el català. Capaç de fer el millor i, al mateix temps, de complicar-se la vida fins a extrems insuportables. No vull ser ni de Junts pel Sí, ni de la CUP. No vull saber qui té raó, si és que la té algú. No vull culpables. No vull perdedors. No vull analistes a sou, ni tertúlies d’urgència. No vull decidir qui sóc a través de cap assemblea, ni dins de cap despatx amb finestres de vidre que donen a la Diagonal. Només sé que sóc un puto píxel groc, desanimat, cabrejat i anul·lat que vol un altre país.

Demà sortirà el sol. Quin desembre més estrany. No fa fred. Sí però han dit a la tele que això s’acaba. Ha guanyat el Barça de bàsquet al Madrid. Florentino vol fitxar Neymar. La vida continua. Has escoltat la darrera cançó de Blaumut? És genial. Simplement m’agrada creure en res, només en les estones que passem sense cap pes, aquelles que desperten una mena de calor, aquelles tan idiotes que potser no entenc ni jo…

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook