Sóc un puto píxel groc que no entén res (2a. part)

vista-aeria-v-diada-2014

Segueixo sent un píxel groc que no entén res. Em veus allà, al bell mig de la gentada? Sí, sóc jo. Amb la samarreta groga de l’ANC que em va arribar de la mà d’un missatger i un somriure. Quin dia! Va ser genial. No com avui. Ja sóc al futur. I no m’agrada. A vegades el futur és un lloc hostil, de verbs enverinats, paraules carregades de rancúnia i missatges que duen arxius adjunts d’odi. Llavors el futur és un territori en el què no m’agrada viure, sobretot quan no se sembla gens a allò que algú ens va prometre.

No sóc analista polític, ni tan sols sóc analista de les persones. Només faig fotos d’una realitat que poques vegades comprenc. No cal dir que en ocasions les imatges em surten desenfocades o amb individus que es mouen amb la velocitat d’un nen que fuig de la instantània. Com en un quadre de Degas, em queden els personatges en una cantonada del llenç a punt de buscar un altre oli. Ara mateix, però, som cubistes. Hem trencat la realitat en petits fragments que es veuen des de diferents punts de vista i no sabem com tornar a reconstruir-la. Picasso, et necessitem! Som un quadre cubista. On abans anaven els ulls ara hem col·locat una boca que parla massa i amb paraules que mai diríem a qui ens ha acompanyat en el viatge, si tots haguéssim sortit de la nostra zona de confort. Vull saber on són els ulls. No els trobo. Potser s’han amagat darrera aquests fragments cubistes de la realitat. Els ulls que abans s’alçaven orgullosos al cel ara no hi són. Només resta el silenci esquarterat pel futur. Malparit, cabronàs, fill de puta. El futur que trenca somnis amb la fermesa d’un botxí, el futur que abandona en la vorera el seu cant de sirena per deixar-nos sols davant l’abisme, el futur que converteix la realitat en un quadre cubista.

I ara què? Qui promet què? Qui encén la flama de la il·lusió? Qui desapareix per la cantonada com en un quadre de Degas? Qui s’amaga darrera la mirada perduda d’un personatge cubista? Qui es queda per amor i qui per odi? Qui inaugurarà el museu dels polítics que trenquen partits? Qui alçarà la veu amb soflames revolucionàries quan la pràctica els hi ha fet por? Qui parlarà d’utopies quan eren a tocar? Qui farà culpable a qui i no es posarà davant el mirall? Qui no sabrà anar-se’n? Qui donarà el primer pas per fer autocrítica? Qui demanarà perdó per no haver sabut llegir la Història en present? Cal que neixin flors a cada instant? Potser sí. Sobretot quan fa temps que ningú rega les més antigues.

Demà sortirà el sol. Quin gener més estrany. Sembla que fa més fred del que marca el termòmetre. El Barça i el Madrid han empatat. La vida continua. Has escoltat alguna vegada “Wish you were here” de Pink Floyd. És molt maca. Pots veure la traducció a continuació. Te la dedico a tu, Picasso. Et necessitem.

Així que creus que pots distingir

entre el cel i l’infern?

Entre el cel blau i el dolor?

Pots distingir un camp verd

d’una freda via d’acer?

Un somriure a través d’un vel?

Creus que ho pots distingir?

Van aconseguir que canviessis els teus herois per fantasmes?

Cendres ardents per arbres?

Aire calent per aire fresc?

La freda tranquil·litat per un canvi?

I vas intercanviar un paper secundari en la guerra,

pel de principal en una gàbia?

Com desitjaria, com desitjaria que estiguessis aquí.

Tan sols som dues ànimes perdudes nedant en una peixera,

any rere any, corrent sobre la mateixa vella terra.

Què és el que hem trobat?

Els mateix temors de sempre.

Com desitjaria que estiguessis aquí.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook