Una vida dedicada a la xenofòbia

xeno

El nostre protagonista havia decidit dur una vida dedicada a la xenofòbia. Després d’hores i hores davant del televisor, alimentant les seves neurones amb dosis altament perilloses d’Intereconomía, havia arribat a la conclusió que era ineludible passar a l’acció. Això sí, tenia clara una cosa: no faria servir la violència. Ell no era un d’aquells neonazis que tant detestava. Que no pogués veure als catalans, als bascos, als negres, als moros, als xinesos o als sudaques no significava que fes servir cap tipus d’agressivitat. No volia perdre el temps en assetjar a cap grup, ni a cap comunitat. Això era pels fatxes i ell no era fatxa.

Va rumiar una i mil vegades què podia fer per acabar, fent servir la via pacífica, amb tots aquells col·lectius que li feien nosa. Estava plenament convençut que eren els culpables de que estigués sense feina des de feia gairebé un any. Resultava impossible discutir amb ell perquè tenia les idees molt clares. Deia que els catalans es volien quedar amb tot, que els bascos tenien la intenció d’acabar amb Espanya, que els negres eren uns lladres, que els moros li feien fàstic, que els xinesos s’estaven carregant l’economia i que els sudaques eren uns mantes. Aquell era el seu discurs i semblava impossible treure’l dels seus arguments.

Una vegada va escoltar a la televisió que s’havia de fer boicot als productes catalans. Allò li va donar la idea: llençaria a la brossa tots aquells productes que tinguessin un origen català, basc, africà, oriental o sudamericà. També deixaria de fer servir qualsevol producte o servei que vingués d’algun col·lectiu sospitós de posar en perill la seva idea d’Espanya. Faria el boicot més radical. S’imaginava a ell mateix, en el plató d’Intereconomía, explicant la seva iniciativa amb tot tipus de detalls. Ja veia les portades de molts diaris que inclourien la seva foto i que, amb grans titulars, el posarien com a exemple del que s’havia de fer. Què collons d’indignats! Ell sí que estava indignat!

La seva primera acció va ser omplir bosses i bosses d’escombraries amb tots els productes fabricats per empreses amb seu a Catalunya: els bolquers Ausonia del seu nadó, les compreses Evax de la seva dona, el detergent Colón, el suavitzant Flor, el rentavaixelles Mistol, els ambientadors Ambipur, el Tenn de la cuina, les pastilles Calgón, el gel Sanex, el sabó Magno i el xampú Llongueras. Res d’aigua Font Vella, Font d’Or o Viladrau. Res de té Hornimans. Ja no beuria cervesa Damm, ni cava Codorniu, Freixenet, Segura Viudas o Castellblanch. Mai tornaria a menjar Donuts, Donetes, Bollycaos, Phoskitos, ni Nocilla. Evitaria prendre galetes Lu, Príncipe, Fontaneda o Artiach. Res de Chupa chups o caramels Solano. Tampoc compraria mai més mel de la Granja san Francisco, pizzes de Casa Tarradellas, pastes Gallo, patates Matutano, gelats Frigo o conserves Dani. I, sobretot, mai tornaria a comprar en un Caprabo. Què collons s’han cregut aquests polacos! A la merda! Tancaria el seu compte a La Caixa. Quan anés de vacances no reservaria cap habitació en un hotel Husa. Es canviaria de companyia d’assegurances perquè Seguros Catalana Occidente era per a ell un insult a la seva ideologia. No es compraria discos de Gestmusic i deixaria de veure qualsevol programa de televisió fet per ells o per El Terrat. El Buenafuente, a més de polaco, és un rojillo. Ja no portaria les seves fotos a imprimir a Fotoprix. No veuria futbol per la tele perquè els drets són de Mediapro. Collons, és que aquests catalans de merda estan per tot arreu! Ja no aniria més al cinema a veure cap pel·lícula catalana! Així aprendran. Què s’han cregut?

Un cop segellada la seva desconnexió amb tot el que és català, va continuar amb els productes bascos. No volia sentir a parlar d’Eroski, Edesa, Caja Laboral, BBK, Kutxa, BBVA, Banco Guipuzcoano, bicicletes Orbea o del Panda Antivirus. A prendre pel sac!

I els negres i els moros? Va llençar al contenidor més proper tot allò que tingués un origen africà: café, xocolata, té… Deixaria també de comprar els aliments que van introduir els àrabs a Espanya: albergínia, espinacs, arros o cítrics. I res de peix fregit. S’inventaria també un nou tipus de numeració, ja que van ser els àrabs els que la van introduir a Europa. En aquest punt va decidir que no continuaria per aquest camí ja que, si fos tan radical, hauria d’expulsar del seu vocabulari topònims com Albarracín, Andalucía, Albacete, Algarve, Algeciras, Almería, Alpujarras, Badajoz, Gibraltar, Guadalajara, Guadalquivir o, fins i tot, Madrid.

Tot i així, es va prometre no anar a restaurants xinesos, àrabs o sudamericans. També va llençar a les escombraries tots els discos de jazz, blues, samba i tangos. Els llibres de García Márquez, Cortázar, Benedetti, Neruda i, tants d’altres, van acabar al contenidor de paper. Per acabar amb la seva creuada, va decidir que a la seva casa no hi podia haver ni un sol producte xinés o, fins i tot, japonès. Al cap i a la fi, són tots iguals. Televisors, ràdios, equips de música, despertadors, rellotges, microones, ordinadors, reproductors de DVD, telèfons mòbils i fixes van morir en el contenidor d’aparells electrònics. També va decidir canviar la seva moto Yamaha i el seu cotxe Honda per vehicles fets a Espanya. Va recordar, però, que la fàbrica de SEAT és a Martorell. Llavors va pensar que potser havia arribat massa lluny.

Al tornar al seu pis i obrir la porta de l’entrada es va adonar que gairebé tot restava buit. Es veuen alguns borrissols al terra i la brutícia que s’havia acumulat als mobles, on abans estaven tots els aparells electrònics. Un calfred va recórrer la seva esquena quan va mirar el lloc que abans ocupava el seu televisor japonès de 32”. On collons veuria ara Intereconomía?

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook