El decàleg dels pedants

indamarhuenda_560x280

Els pedants són com les hemorroides: es pateixen en silenci. Estic segur que tots coneixem algú perquè, si alguna cosa tenen, és que mai passen desapercebuts. Voler ser el centre d’atenció és el que té. He conegut a moltes persones intel·ligents, brillants i amb una conversa enriquidora i sempre he admirat la seva modèstia. Voldria que quedi molt clar que ser intel·lectualment potent no té res a veure amb la pedanteria.

En principi, no crec en el complex de superioritat. O, al menys, en la verbalització del complex de superioritat. Perquè, quan una persona se sent superior, fa servir uns altres mètodes més expeditius que dir-li al món que és millor que els altres. Però sí que sóc de la opinió de que les persones que pateixen un cert complex d’inferioritat són les que més es publiciten, les que necessiten constantment ser el julivert de totes les salses.

M’he permès fer un decàleg dels pedants. Si practiques més de tres o quatre punts del decàleg potser un dia et truquin d’Intereconomía com a tertulià. Perdoneu: acabo de patir un calfred molt intens.

DECÀLEG DELS PEDANTS.-

  1. S’ESCOLTEN MOLT. Els pedants practiquen l’onanisme intel·lectual. Experimenten una mena d’ejaculació interior amb el so de la seva veu. Els agrada escoltar-se. Observa les seves cares quan parlen perquè es probable que estiguin gaudint d’un llarg orgasme.
  2. NO ESCOLTEN. La contrapartida és que no fan de l’escolta activa una mena de ressort pel seu aprenentatge. També els distingiràs perquè mai fan servir paraulotes i quan insulten fan servir metàfores (es una zorra, per exemple).
  3. US MASSIU D’AFORISMES. Tots tenim frases famoses que de tant en tant utilitzem. Són perfectes com acudits o condensen amb encert les coordenades d’una situació. El pedant fa un us massiu dels aforismes. No hi ha cap mena de pedagogia en la seva pràctica. Es tracta d’un exhibicionisme grotesc i patètic. Desconfia si el cinquanta per cent de les seves aportacions comencen amb les paraules: com va dir… Una de les nostres defenses consisteix en obsequiar-li amb una frase del tipus: com va dir Nietszche, ves-te’n a cagar, perquè suposo que alguna vegada ho va dir.
  4. DONEN MOLTS CONSELLS. Des del púlpit que ha construït la seva pedanteria s’atreveixen a donar consells a tort i a dret. Mai s’adonen que el consell que amb tanta “bonhomia” comparteixen és un intent de situar-se en un nivell moralment superior a tu. A més a més, no l’has demanat.
  5. PARLEN AMB UN TO SUPERIOR. Cada frase que pronuncien sembla venir directament del cel. Tinc la impressió que creuen que parlen amb eco: com va dir… dir… dir… Kant… Kant… Kant…
  6. SABEN DE TOT. Els pedants no tenen cap mena d’objecció en parlar de tots els temes. Són capaços de parlar de física quàntica i després criticar l’alineació de Luis Enrique. És un tema que em preocupa perquè s’apropa al fenomen paranormal. Potser és perquè no tenen televisor i les 24 hores del dia són per ells 48. Aquesta virtut fa que llegeixin dos o tres llibres al dia. El cas és que si aprofundeixes en la conversa sobre Luis Enrique t’adonaràs que no saben ni què és el fora de joc.
  7. NO AJUSTEN ELS SEUS MISSATGES AL RECEPTOR. És aquest, potser, el principal signe identitari dels pedants. Parlen igual en una conferència que als veïns que es troben a l’ascensor. Pensen que paraules com solipsisme, concupiscència o genuflexió són de domini públic. A mi m’agrada pensar que és perquè en la seva vida privada barregen sovint el solipsisme, la concupiscència i, sobretot, la genuflexió.
  8. NO S’EQUIVOQUEN MAI. Quan dic això, faig esment al fet que ells creuen que no s’equivoquen mai. No cal dir que és evident que sí que a vegades fiquen la pota perquè, tot i ser uns autèntics capullos, encara no han perdut el seu ADN humà. Quan s’equivoquin, has de fer-ho saber. Gaudeix del moment. Si demanen perdó i rectifiquen, potser no són tan pedants.
  9. SÓN GREGARIS. Els pedants són animals socials. Necessiten constantment la mirada de l’altre. En aquest sentit, són iguals que les persones histèriques. Mai es produeixen escenes d’histerisme en la solitud, es precisa que l’histèric tingui públic. A ells els resulta molt útil anar en grup, envoltar-se d’altres pedants per demostrar qui la té més llarga. Em refereixo a la capacitat d’oratòria. He anat a alguns sopars literaris i sé de què parlo.
  10. QUAN ACABEN DE PARLAR ESPEREN APLAUDIMENTS. Observa’ls. Veuràs que cada vegada que finalitzen el seu monòleg fan una mena de pausa dramàtica. És el moment en el què esperen escoltar el soroll dels aplaudiments. Els motiva especialment l’elogi d’uns bons aplaudiments. Són allà, al bell mig de l’escenari que ha creat la seva imaginació; són el centre d’atenció; el seu intel·lecte, a falta d’altres atractius, és motiu d’admiració. Finalment, la glòria truca a la porta.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook