Imaginar vides que es transformen en paraules

10

Imaginar vides. Vides que s’esquerden o naufraguen sense possibilitat d’illes. Imaginar vides que es transformen en paraules. Fer fotos de moments que llisquen sobre paràgrafs arrenglerats com soldadets de plom.

Un pis de l’Eixample, massa gran per a ella, que escombra absències volant sobre els petits corpuscles de pols blanca; submergint-se en silenci en el núvol que mai dibuixa petits xais o cotó de sucre. Imaginar vides. La teva, la meva. Imaginar que escoltes les onades del mar colpejant els retrats del rebedor. Imaginar que escampen els rostres pel saló mentre ella es deixar endur per abraçades i petons de iaia. L’escuma i el salnitre, les roques i la fredor d’uns peus que busquen horitzons.

Fa olor de desinfectant. Sense saber què fer, ella esbossa a la finestra núvols amb un drap, mentre neteja allò que sempre està net. Un vidre translúcid a irònics celoberts on mai es pot veure el sol, només finestres petitones que amaguen intimitats en la ciutat del mar i la muntanya, els rius i els turistes despistats.

Imaginar que passa el temps en rellotges aturats. Falten piles d’un basar xinés o ganes de mirar el temps. Valent miserable el temps que s’endú la gent i que deixa buits, silencis o el reflex d’allò que va ser. Tic, tac, tic, tac. El compàs d’allò que es mou sense caminar.

Els matins són curts quan la ràdio esclata en riures. Les veus de l’avui, la informació, les músiques i els anuncis dels grans magatzems. Companyia. I el gat… que ja és massa vell per sortir a menjar-se el món. I la nevera… que ara ja només conté un tetra brik de llet a punt de caducar i un bistec de Cal Joan, la millor carn del barri, els bons dies més dolços, el moment de conversa dels dimarts i els divendres. Amb una baguette sota el braç i un tòpic que sona amable quan ja s’ha dit tot.

Imagina un televisor a la tarda. Imagina infidelitats, personatges que no troben el seu lloc al món. I ella planxa paisatges de tela blanca, petites colines que estudien per ser perfectament llises. Calor. Vapor. Diàlegs a la pantalla i després tertúlies de famosos que no diuen res però criden molt.

El sol diu adéu. El trànsit al carrer es fa espès, dens com a xocolata calenta. Rius de cotxes. Ja és de nit. Sona Chopin en el vell tocadiscs. El nocturn número 2, aquell que escoltava fa anys quan ell xiuxiuejava paraules i promeses a cau d’orella.

Imaginar vides. Imaginar-les en la petita biografia dels dies que fugen i mai tornen. Imaginar vides que es transformen en paraules.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook