Apunts autobiogràfics

Janín 3

Diu el Fernando Trueba que “la vida és una pel•lícula mal muntada”. Gran veritat. La vida és una successió de moments avorrits, anodins i amb una nul•la capacitat per sobreviure dins la memòria. Tot i així, hi han moments que s’escriuen amb tinta indeleble en el nostre particular museu de records. Potser t’oblides del que has dinat avui, però aquelles situacions que rememores una i mil vegades en els sopars nostàlgics, les segueixes explicant amb la mateixa minuciositat pels detalls que les adornen. És molt probable que el temps les hagi decolorat fins a tal punt que costi trobar la diferència entre realitat i ficció. Però aquells moments et pertanyen, són teus i ningú és capaç de narrar-los com tu. Els moments que sobreviuen poden ser divertits, emotius, impactants o, simplement, estranys. Inclús, algunes vegades, tots els adjectius s’ajunten en un sol. Tot depèn del grau d’exageració del narrador. En aquest relat he seleccionat diversos moments que tenen una vitrina en el meu museu de moments estranys.

1r. moment estrany.

Com hauràs pogut endevinar, el nen que és dins d’un gibrell i que per la mida del seu cap podria confondre’s amb el germà de Piolín, sóc jo amb gairebé dos anys. Però aquesta foto no constitueix el primer record que tinc imprès en la memòria. El meu primer record és, com suposo que per a molts, el meu primer dia d’escola. Vaig plorar. No m’amago. Després la vida em regalaria tota la ironia que va poder al situar-me professionalment en el món acadèmic. La situació estranya, però, es va produir en el meu segon dia d’escola. I és que vaig fer la meva primera campana amb quatre anys. No sé com però em vaig escapar. Riu-te de l’Steve Mc Queen a “La gran evasión”. El fet és que la portera em va trobar assegut a l’escala de casa. Quan va preguntar si havia anat al col•legi li vaig respondre que sí. No vaig mentir.

Janín 1

2n. moment estrany.

El segon moment estrany es va produir a 1r. d’EGB. Pels lectors més joves he de dir que EGB significava Educació General Bàsica i durava fins els 14 anys, edat en la què tenies dues opcions: tocar-te el que no sona fins els 16 i posar-te llavors a treballar o anar a l’institut a fer BUP. La tercera opció (estudiar FP per amor a un ofici) era poc menys que abonar-te al fracàs vital més absolut perquè allà s’ajuntaven els que estaven dos anys tocant-se el que no sona. Avui, afortunadament, això no és així. Però tornem al meu record estrany. Com deia, l’aprenent de Piolín estava a la classe de 1r. d’EGB veient una pel•lícula. Com era una època pre-DVD el film el visionàvem gràcies al típic projector de súper 8 caracteritzat per la seva incontrolable afició a cremar pel•lícules. No sé què estàvem veient. El cas és que al company que tenia darrera se li va regirar l’estomac (desconec què farà ara quan vegi cinema en 3D). Encara recordo la barreja d’escalfor i pudor insuportable al meu cap. Es van obrir les llums. Tothom em mirava amb fàstic. La professora em va acompanyar com va poder al lavabo i em va posar el cap sota l’aixeta mentre s’aguantava les basques. En aquell moment de pèrdua absoluta de qualsevol dignitat vaig aprendre una lliçó molt important: en les sessions numerades demana sempre la darrera fila.

3r. moment estrany.

Cementiri de Pére-Lachaise. París. Turistes, curiosos i fans de The Doors observen la tomba de Jim Morrisson. Graffitis, flors, espelmes i llaunes de cervesa decoren el lloc de culte de qui va ser un d’aquells mites que va escollir el camí de l’autodestrucció.

Comença a ploure. La gent es refugia sota els paraigües mentre la típica tempesta d’estiu descarrega amb força. El meu cervell m’obsequia amb la versió a capella d’un dels millors temes de The Doors:The End. This is the end. My only friend, the end. Of our elaborate plans, the end. No safety or surprise, the end…

Abans he dit que la gent es va refugiar sota els paraigües. Tothom? No. Per la dreta apareix una mena d’espectre. Porta una gavardina negra que sembla de la Gestapo. El seu tall de cabell i el seu serrell recorden a Hitler. No té el bigoti que va fer famós el Furher però, definitivament, em prometo a mi mateix que no li demanaré l’hora. Tot i així, el que més em crida l’atenció és que els seus llavis fan de suport a un porro. Aquest, amb la pluja, pateix una mena de disfunció “erectil” que ni tota la Viagra del món aconseguiria aixecar. La meva càmera em crida que li faci una foto… però la veu del seny amb la què contem tots els catalans em projecta al cervell els documentals de Leni Riefenstahl. M’imagino a Hitler fumant un porro davant de la tomba de Jim Morrisson, mentre la pluja cau sobre el cementiri Père-Lachaise. La càmera, dins d’una grua cinematogràfica, s’allunya de l’escena en un pla cenital i acaba en una meravellosa vista d’un París ocupat per un exèrcit de nazis que fumen porros. En la pantalla apareix el títol: THIS IS THE END. MY ONLY FRIEND, THE END.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook