Ara som vells arbres d’arrels profundes i branques dèbils

h-OLD-MEN-AND-WOMEN-628x314

Recordes aquell dia que ens vam conèixer? Tu portaves unes poques pessetes en la vella jaqueta de llana blanca. Jo només tenia un bitllet de cent i en la butxaca molts somnis. Barcelona semblava diferent. Ningú duia el mòbil enganxat a l’orella. Ningú pensava en frases amb 140 caràcters. Ningú compartia fotos amb estranys. Jo recordo perfectament aquell dia de gener. Les Rambles per estrenar el nostre camí junts. El Zurich on sempre. I en el Novedades brillava la foscor quan sentia la teva mà al clatell.

Ara som vells arbres d’arrels profundes i branques dèbils. Som fulles de tardor que cauen en el banc on seiem a mirar el capvespre. Ens sabem de memòria els acudits que abans ens feien riure i que ara són nostàlgia amb sentit de l’humor. Sóc capaç d’endevinar on et fa mal només creuant amb tu la mirada i tu saps què vull dir un segons abans de que ho pensi.

Allargo la meva branca per acaronar-te. Un instant després em mires amb la mateixa timidesa d’aquell dia. El terra ple de fulles grogues. Recordes quan ens vam fer el primer petó? Va ser a l’arribar a Diputació amb Passeig de Gràcia, on la ciutat es vesteix amb la seva roba més elegant i Gaudí espera en Provença, fort com roca blanca. Quin petó. Només ens va faltar el cinc i acció per semblar de pel·lícula. No va sonar cap violí, ni cap orquestra va ensucrar el moment. Tanmateix, duc aquell petó en l’equipatge quan vull saber qui sóc.

Com passa el temps. Quines voltes fa el rellotge per amenaçar-nos amb futur. On et fa mal? On sempre. Vols un calmant? Vull la teva pell. Compto arrugues i dibuixo amb els dits una finestra al teu cor que sento bategar. Encara se’t posa la pell de gallina quan et faig un petó a l’orella. Sóc maldestre però sóc teu, que és molt més del que em mereixo.

Potser no ho vols però encara il·lumines l’habitació amb el teu somriure. He de tapar-me els ulls quan em tornes el teu riure nerviós. Ningú sap riure com tu. Per molts anys que encara visquem, mai trobaré cap persona amb el teu somriure. Segur que no.

I ara som vells arbres d’arrels profundes i branques dèbils. Dos robinsons urbans. Dos vellets en busca de la porta de sortida. I Barcelona sembla diferent però tot és el mateix.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook