L’estúpid necessari

est

El títol d’aquest article pot semblar un oxímoron però nom i adjectiu formen junts un dels grans signes d’identitat d’allò que hem decidit anomenar postmodernitat. La Història, amb majúscules, sempre ha conegut les diferents modalitats d’estúpids. És cert. Tots recordem algun d’ells a la nostra infància perquè, si alguna cosa tenen gairebé tots els grups, és un estúpid que no se’n va ni amb aigua calenta. El problema de la postmodernitat és que ha concedit un espai privilegiat als estúpids. Així, aquesta estirp de mediocres amb pretensions ha contaminat tots els espais públics, des de la política fins la premsa, passant pel simple veí del costat.

Tots tenim un estúpid a prop disposat a exercir la seva pobresa mental amb l’excusa de que en democràcia tenen cabuda tot tipus d’opinions o idees, per molt extravagants que siguin. Perquè, resulta evident, que els estúpids formulen opinions que mai neixen al territori de la reflexió i que normalment no compten amb dades, estudis o fets que les recolzin. D’aquesta manera, qualsevol imbècil sense mèrits reconeguts pot escampar la merda per tot arreu i, no tan sols això, se’l concedeix el dret d’engegar el ventilador, no sigui que ens acusin d’actuar de manera políticament incorrecta.

Els estúpids coneixen tres fases clarament diferenciades. La primera es caracteritza pel desconeixement del seu estat. L’estúpid no sap que és estúpid. Mai ningú li ha fet saber que les seves actuacions, les seves paraules o les seves rareses van més enllà de la normalitat i acaben fent-se un lloc en el calaix on entre tots intentem amagar allò que resulta patètic. D’aquesta manera, l’estúpid l’únic que aconsegueix són uns riures més o menys esmorteïts pel respecte. Perquè, malgrat que a vegades tenim la necessitat de verbalitzar un: però tu ets imbècil o ets imbècil?, mai ho fem. Tenim por a situar-nos en un esglaó superior davant de qui objectivament és estúpid de collons. La conseqüència és que l’estúpid camina per la vida pensant que la gent es riu amb ell quan, en realitat, es riu d’ell.

La segona fase de l’estúpid és el reconeixement de la seva vertadera identitat, aquesta anagnòrisi

tan violenta que els deixa fora de joc. Un dia, que pot ser en la joventut o, en el pitjor dels casos, en la maduresa, l’estúpid s’aixeca i descobreix que es estúpid, que mentre els seus amics, familiars o coneguts han progressat, ell segueix sent l’etern adolescent que dedica totes les seves energies a refusar la veritat. S’adona de la importància de la cultura de l’esforç; de que, al deixar de ser un nen, la seva quota de protagonisme ha disminuït; de que la confiança, el respecte o, fins i tot, l’admiració d’aquells que l’envolten, és quelcom que s’ha de guanyar dia a dia; de que molt poques persones faran res per ell pel sol fet de ser ell; de que els canvis a la seva vida els ha de dinamitzar ell i, sobretot, l’estúpid s’adonarà de que ha estat perdent el temps durant tots aquells anys. Aquesta dissonància cognitiva, aquesta tensió entre dos sentiments oposats, ens du a la tercera fase.

La tercera fase es caracteritza pel desplaçament de culpa. Tot el que li succeeix a ell és culpa de la resta del món. L’estúpid sempre està disposat a buscar culpables al passat o al present. Sempre trobarà un familiar, un professor, un amic, una parella o un conegut a qui fer responsable de la seva pobresa intel·lectual i/o emocional. I si no el troba, llavors buscarà una sortida en qualsevol activitat que li porti a una autodestrucció més o menys ràpida. Les coartades semblen infinites.

Però l’estúpid s’hauria d’adonar que no hi ha cap determinisme en el fet d’actuar d’aquesta manera. Les persones canvien, s’adapten a noves situacions, ajusten els seus valors, amplien fronteres mentals, creixen de manera integral, superen obstacles i, finalment, aconsegueixen o no alguna cosa semblant a la felicitat. Ser estúpid moltes vegades és una elecció.

El primer volum de les memòries de Terenci Moix (El peso de la paja, 1990) acaba amb un paràgraf realment brillant:

Cuando las obras humanas se revelan tan efímeras, cuando las ideas huyen con el viento y el amor sólo es un asesinato perpetuamente renovado; cuando se sabe, por fin, que todo el mundo es locura, todavía hay dos cosas que exigen un respeto. Los pavorosos abismos de un alma en soledad y la infinita misericordia de los sueños.

Tots barregem abismes, solituds i somnis. És el còctel dels nostres dies. Però concedir espais als estúpids perquè distorsionin el món sense que ningú posi límits, amb la coartada d’un relativisme no acabat de pair, ens exilia en l’autocomplaença. No convertim als estúpids en necessaris sota l’excusa de que són fruit de la diferència. És més, que aixequi la ma qui al llarg de la seva vida no s’ha sentit un estúpid necessari i ara veu que els anys i la tenacitat l’han arrancat d’aquell estat transitori.

Jo abans era un estúpid anònim però ho he deixat. Parlo de l’anonimat… o no.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook