El somni d’Armstrong (1r. Capítol)

luna-llena

Estic segur de que en aquella nit de juliol de 1969, quan Armstrong va posar el seu peu a la lluna davant de milions de televidents, més d’un poeta es va abandonar a la tristesa al pensar que ja no podria dedicar estrofes al nostre satèl·lit. Durant segles la lluna s’havia erigit com el símbol d’allò que es contempla a diari i que, tot i així, es veu com a inassolible. Però l’Apol·lo XI va permetre que el somni d’uns astronautes derrotés en tan sols un instant el somni de tots els poetes. Calia escriure més paraules sobre la lluna quan aquesta ja havia estat conquerida? Algú experimentaria la necessitat de rimar versos després d’haver quedat immortalitzada la petjada de l’home en la pols blanca d’un lloc tan llunyà?

Potser aquella nit d’estiu fos tan sols una de tantes nits en les quals els somnis col·lectius decideixen aterrar en la realitat; un de tants segons que s’activen en el nostre cervell per fer-nos comprendre que el que semblava inabordable, un dia qualsevol ens dóna un petó en la cara. O, per què no, potser ens va servir per descobrir que totes les quimeres duen impreses en el seu envàs una data de caducitat.

De què serveix escriure versos, cançons, pel·lícules, històries i més històries sobre les maleïdes utopies si tard o d’hora algú inventa la manera d’aconseguir-les?

Somiarà Armstrong amb la lluna o per a ell es tracta únicament d’un record?

He estat pensant en la nostra relació.

No vaig trigar a notar com totes les cèl·lules del meu cos es posaven en alerta. Havia escoltat abans aquella frase i sempre es trobava adscrita a una imminent ruptura sentimental. Ja m’havien esborrat d’altres vides. Sabia què se sentia quan algú insinuava que sobrava, que no era prou interessant com per compartir més que records. De fet, encara no he pogut conèixer les sensacions que experimenta qui abandona. Ho he intentat en alguna ocasió, anhelo poder dir a les meves parelles: he estat pensant en la nostra relació. Però una vegada i una altra jugo a ser una espècie d’inversor en borsa que no es decideix a vendre les seves accions en els pitjors dies al deixar-se seduir per la vana esperança de que el seu preu acabi remuntant. Després, inevitablement he d’assistir impassible a l’instant en el què dels llavis de qui estàs penjat emergeixen estúpides excuses. Llavors no pots desfer-te d’un cert sentiment de culpa que s’instal·la en el teu pit. Alguna cosa hauràs fet malament. O potser és que tampoc tens grans possessions que oferir. Ets conscient de que el teu aspecte físic manca d’atractiu i que la teva intel·ligència mai enlluerna. Saps que ni tan sols la teva vida professional et permet allunyar-te d’aquest tipus gris i avorrit que encara segueix buscant en les mirades la sortida al maleït laberint de solituds on sembla condemnat a viure.

Resulta curiós comprovar com des de la meva ruptura amb la Lara la ciutat de Barcelona s’ha anat omplint de llocs en els quals algú ha expressat el seu desig d’abandonar-me: les escales de Plaça Espanya, el Zurich, un raconet de Luz de Gas, l’andana de la línia 3 a Catalunya… En aquella primera ocasió la posada en escena es va alçar com la veritable protagonista. Podia entendre que volgués abandonar-me, però el que em va deixar estupefacte va ser que m’ho hagués confessat mentre els nostres cossos penjaven en una paret a més dos mil metres d’altura.

Crec que ens hem estancat, – va assegurar la Lara mentre algunes pedretes procedents de la seva escalada em colpejaven la cara -.

El fort vent que bufava m’impedia escoltar el que s’esforçava per manifestar. Arribaven paraules soltes sense una connexió aparent entre elles: rutina… avorriment… llibertat… amics… A poc a poc, vaig començar a comprendre que el que estava intentant dir-me era que havia de fer les maletes.

La meva història amb Lara es remunta a una estranya nit de cap d’any de borratxera en 1999. Als meus amics se’ls havia ficat en el cap que aquella nit el món s’acabava i que jo havia de trobar a la meva mitja taronja. No em sentia orgullós d’haver arribat als trenta anys sense més amors en la meva vida que un pòster de Pamela Anderson al que de tant en tant li rendia el corresponent culte. La veritat és que els meus contactes amb les dones es limitaven en moltes ocasions a monosíl·labs entre glop i glop de cubates terapèutics. Formava part de la meva litúrgia noctàmbula recolzar-me en la barra dels bars del carrer Balmes, mirant a l’infinit, mentre somiava amb la utòpica possibilitat de que una noia es dirigís cap a mi per a demanar-me tabac i d’aquesta manera iniciar a continuació una xerrada que ens conduís a una nit de bogeria sexual. Aquí algú hauria de prémer un botó perquè sonessin uns d’aquests riures enllaunats de sitcom americana. I és que indefectiblement experimentava trobades en la tercera frase: hola preciosa! 1a. Fase. Com et dius? 2a. Fase. En la teva casa o en la meva? 3a i darrera fase. Aquesta última pregunta donava motiu a la insinuació que havia de demanar cita en l’associació de patètics anònims. En tot cas, algú va dir que drama més temps igual a comèdia. I aquest és en el terreny en el qual es mouen els meus dies: en una comèdia on algú sempre pateix. Endevinen qui?

La lucidesa que de tant en tant s’instal·la en l’edat madura m’ha abocat a sentir-me protagonista d’un culebró involuntari. Segueixo convençut que és la vida la què imita a l’art. Algun professor universitari em posarà a parir, però l’únic sentit que desxifro en centenars d’existències erràtiques com la meva és que acabin poblant les pàgines d’una novel·la o d’un guió cinematogràfic. En la majoria de vides no apareixen mags, ni nimfes i, si hi ha algun superheroi, se sol disfressar amb el vestit de l’amistat que, com altres vestits, de vegades passen de moda. D’aquesta manera, he arribat a la tercera dècada de la meva vida patint la síndrome Ally Mc Beal, aquella insuportable advocada televisiva que en cada capítol anhelava conèixer al seu príncep blau i que al màxim que arribava era a fer el ridícul al ritme d’una melodia de piano ancorada en la veu de Vonda Shepard.

La nit de cap d’any de 1999 no es distingia massa d’unes altres. La discoteca on els meus amics i jo havíem decidit aparcar la nostra borratxera es trobava poblada de l’habitual fauna urbana unida a la nit pels invisibles fils del que se suposa normal: converses a crits, fum de cigarrets, alés que fan pudor d’alcohol, apostes decidides per sexe casual i la sensació de que tot resulta efímer, amb el tempo generat per un monitor que vomita vídeo clips de la MTV i una música electrònica sorgida de l’infern. Em feia mal el cap i l’estómac. Després de tants anys d’excessos una sola gota d’alcohol provocava en el meu cos tot tipus de reaccions. Interioritzava la culpa, l’abandó, la por a fer-me gran de tal manera que, lligat a la barra, em sentia com el pacient d’urgències en un hospital desbordat. Veia a la gent que desfilava davant els meus ulls amb aquells somriures profident i anhelava conèixer al cabró que m’havia subscrit a una vida com aquella. Cada dia un fascicle diferent del que desconeixes la seva utilitat i, amb l’últim lliurament, les tapes de regal.

Contemplava amb cert cinisme l’escenografia d’una obra de egotismes i vanitats. En la pista de ball, en les proximitats de la barra, en els foscos racons on desenes de mans palpaven abismes, es dramatitzava la lluita de les persones per fugir de si mateixes. Les mirades xocaven en el buit, les paraules es barrejaven en una cacofonia sense sentit, tot per dramatitzar la felicitat d’una nit de cap d’any diferent: la de la fi del mil·lenni i l’efecte 2000. Què passaria en el primer segon del nou any? Es penjarien els ordinadors provocant grans desastres o es tractaria únicament d’un accident en el calendari sense més conseqüències? Enmig dels meus vapors etílics presenciava una pel·lícula a càmera lenta. Els cossos de lolites mal pintades es movien al ritme de modes samplejades. I allà, enmig de la gentada, em sentia el tipus més solitari de l’univers.

Algú em va tapar els ulls amb les dues mans. Em vaig girar i vaig comprovar que era una noia que duia escrit en el front: ho sento sóc lletja, ja ho sé, però si no cardo avui no ho faré mai. Potser la coneixia d’un altre dia. Però en aquell moment, quan ja només restaven quinze minuts per a la màgica hora de les dotze, el que menys em venia de gust era donar-li conversa a aquella estranya bellesa picassiana d’orelles prominents i barbeta afilada. Vaig buscar la primera excusa que se’m va ocórrer i em vaig allunyar de l’escena del crim subjectant el tercer gin tonic d’aquella nit. M’havia jurat a mi mateix no passar del cinquè però estava clar que encara quedaven moltes hores per davant com per poder complir una promesa tan imbècil.

A manca d’una distracció millor vaig buscar amb la mirada el raïm de la sort vinculat a l’anhel que es convertissin en el meu passaport a una nova vida. Mai he cregut en la sort. Potser confio més en l’atzar i en el seu infinit poder per generar o destrossar expectatives. La sort no està escrita en les estrelles, ni en l’horòscop d’una revista del cor ni, molt menys, en els únics grans de raïm que em menjo durant tot l’any.

Una cambrera siliconada fins a les celles va repartir bossetes de plàstic on es trobaven les dotze promeses d’un nou any. Sé que en aquell lloc no semblava molt apropiat extreure les llavors i pelar els grans, però sóc incapaç de menjar un gra si no ho faig. La rossa oxigenada de la meva esquerra no va dissimular la sorpresa al veure’m en aquella operació de cirurgia fruitera. Li va murmurar alguna cosa al seu acompanyant i els dos es van riure de mi. L’alcohol que corria per les meves venes, unit a la meva malaptesa genètica, van complicar la tasca al mateix temps que m’immunitzaven dels seus riures. Quan ja només quedaven pocs segons per al canvi de segle vaig poder contemplar la meva obra damunt de la barra. Dotze petits grans de raïm tunejat es trobaven perfectament alineats com si es tractés d’un esquadró esperant ordres. Un somriure estúpid es va instal·lar en el meu rostre. Tenia posades les meves esperances en aquella filera. La mirava amb la confiança de qui creu que el seu destí va a canviar. De sobte, tots els presents van cridar el compte enrere abans de les dotze campanades.

Deu, nou, vuit…

Algú em va empènyer.

Set, sis, cinc…

Vaig estar a punt de caure al terra.

Quatre, tres, dos…

Em vaig girar i em vaig topar amb el rostre de la cambrera.

Un…

Amb un ràpid gest va deixar la safata amb les bossetes de raïm damunt del meu meravellós esquadró mentre intentava passar a l’altre costat de la barra.

i zero.

Només em va donar temps a agafar una d’aquestes bossetes de raïm i a obrir-la a mossegades. No sé si va ser la pressa per sincronitzar-me amb les campanades o l’ànsia per assolir el meu objectiu en aquell ritual tan estúpid però em vaig ennuegar amb el primer gra. Les campanades seguien sonant i jo l’única cosa que volia en aquell moment era expulsar el maleït gra de la meva gola. Després de l’últim gong la gent es va començar a abraçar. Em van envoltar els petons i les mostres d’afecte mentre el cervell m’enviava l’ordre d’omplir amb oxigen els meus pulmons. M’hagués agradat pujar-me a la barra per fer pública la meva asfíxia. Però en aquest caos ningú es va assabentar que estava apunt de morir d’una manera patètica. Els meus amics es trobaven repartits per diferents llocs i desconeixien el que m’estava succeint. La cambrera proferia crits histèrics a manera de celebració i la rossa oxigenada de la meva esquerra gaudia d’un petó humit i llarg amb el seu acompanyant. No sé si els dies viscuts van desfilar davant els meus ulls en càmera ràpida com asseguren en les pel·lícules o si vaig tenir la sensació d’aproximar-me a una llum blanca. Tanmateix, quan el meu rostre havia començat a adquirir la tonalitat d’un barrufet aguantant la respiració algú es va col·locar a la meva esquena i em va realitzar la maniobra de Heimlich. Mai podré agrair prou a aquest tipus la invenció de la tècnica. El gra de raïm va sortir projectat amb tal força que va impactar en la cara de la cambrera. Vaig omplir amb tanta ànsia els meus pulmons que no vaig tenir més remei que desmaiar-me. Així vaig celebrar el canvi de segle.

Després del meu flirteig amb la inconsciència vaig poder contemplar en un primer pla cinematogràfic el rostre més bell que mai havia vist, adornat per dos meravellosos fanals blaus que em van il·luminar amb tanta intensitat que em va costar mantenir les parpelles obertes. Em sentia brut estirat en el terra de la discoteca mentre desenes de persones havien dibuixat un cercle al meu al voltant. Però la incòmoda sensació d’haver fet el ridícul es difuminava a l’assaborir els ecos del boca a boca que m’havia practicat aquella noia.

Et trobes bé?, – em va preguntar amb una mica d’innocència -.

Fenomenal, – vaig exclamar sense fer-me el malalt -.

De cop i volta vaig escoltar alguns aplaudiments que celebraven la meva recuperació. Al tornar a tronar la música em vaig adonar que el meu desmai havia interromput totes les activitats.

Els meus amics van recobrar el seu color habitual després de la pal·lidesa que els va ocasionar l’esglai de veure’m en tal estat. Van fer alguna que altra broma i van desaparèixer camí de la barra. La noia em va somriure i va ser tot el que vaig necessitar en aquell moment.

Quin numeret he muntat, – vaig dir al mateix temps que intentava netejar-me els pantalons -.

Si volies cridar l’atenció ho has aconseguit.

La timidesa que sempre m’ha lligat als moments en els què conec a una noia em va dibuixar un somriure en la cara.

A qui he de donar les gràcies?

A Lara, – va dir fonent-se entre la multitud -.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook