Només vull dir gràcies pels 3.000.000 de visites

blog

Necessitava fer una mena d’aturada tècnica per reflexionar sobre aquest blog. El que llegiràs a continuació són uns quants pensaments dispersos i escrits a corre-cuita però tenia ganes d’explicar algunes coses:

  1. Escric perquè m’agrada. M’agrada molt. Si tingués l’oportunitat d’escollir una altra vida, escriuria deu hores al dia (bé… potser unes quantes menys) i, sobretot, viuria de ser escriptor. Tanmateix, no sempre som allò que voldríem.
  2. No m’agrada cantar i ballar i, per aquest motiu, ni canto, ni ballo. Com no he d’explicar el motiu pel qual no m’agrada cantar i ballar, tampoc he d’explicar la raó per la qual m’agrada tant escriure.
  3. M’encanta l’anonimat. No vull ser el julivert de totes les salses. No m’agraden els actes socials, ni les festes, ni ser el protagonista de res. La invisibilitat escollida i temporal seria un somni. No tinc gaire ego i ja no sé si tinc molta dignitat. En tot cas, no em ve de gust posar cap foto meva al blog. Si em llegiu és perquè us interessen els meus textos… o perquè sou masoquistes. A més a més, si pengés una foto no suportaríeu el meu irresistible atractiu (és broma!!!). Quan Catalunya sigui independent… potser m’ho repenso (és una promesa?).
  4. No escric les meves cartes perquè les llegeixi el destinatari literal. A jutjar pels bloquejos de Twitter (Xavier García-Albiol, Salvador Sostres o Joaquín Leguina) tinc la impressió que les han llegit. M’és ben igual. Les cartes van dirigides a qui pensa com ells. I, normalment, el destinatari de les meves cartes és algú que s’ha passat vint pobles o que intenta tergiversar, manipular o vendre fum. Trobo a faltar l’Alícia Sánchez-Camacho. Quants moments tan divertits ha proporcionat al blog.
  5. A les cartes oculto els noms dels usuaris de Twitter perquè no m’agraden els escarnis. Sé que els perfils són públics però no vull fer difusió de la persona, vull fer difusió de les idees (especialment quan estan recolzades per la intolerància, la manca de respecte, l’agressivitat o, fins i tot, els insults). No tinc cap missió a la vida. No sóc la veu de ningú, ni ho pretenc. Els textos que escric podrien estar en el fons d’un calaix però… vés per on, els penjo en el blog. Suposo que tinc dret. I, com el blog és meu, jo poso les regles. “En mi casa jugamos así”, deia un amic quan feia trampes al Monopoly.
  6. No crec ni en el silenci submís, ni en l’agressivitat davant dels atacs. Crec en l’assertivitat i, sobretot, en l’humor. Hem de riure més i no prendre’ns massa seriosament. La vida són quatre dies i, amb dèficit fiscal, només tres.
  7. Estic atabalat, flipat i corprès pels 3 milions de visites i els més de 12.000 seguidors. Quan penso en això, sempre recordo a una senyora que va sortir al mític “Malalts de tele” i li va dir al seu marit: “¡con lo corto que eres y dónde has llegado!”.
  8. Però, sobretot, estic molt i molt agraït amb tots els comentaris i totes les floretes a Facebook i a Twitter. Moltes i moltes gràcies. Em deixen sempre en fora de joc. No sé què dir. Sóc ultratímid i ultraintrovertit. Em poso vermell en 0,5 segons i ja no sé què dir davant d’aquestes mostres d’afectes. Em foteu xuts d’autoestima i, que voleu que us digui, em fan sentir bé. Moltes gràcies.
  9. Per què aquest blog es diu Societat Anònima? És una llarga història però, en resum, m’agraden els jocs de paraules. Aquest concepte el lliguem a un tipus de societat mercantil però la vertadera raó és que sóc un militant antifama. No m’agrada la fama com a concepte. Crec que vivim en una societat que converteix en una mena de déus a determinades persones només pel fet de sortir per la tele o casar-se amb un torero (que ja són ganes). La histèria col·lectiva de la fama em sembla molt infantil. M’agrada la societat anònima perquè en realitat és la que hauria de moure-ho tot. L’estat natural de l’ésser humà és l’anonimat. La fama és un estrany constructe que fa més mal que bé.
  10. A vegades escric en català i, a vegades, en castellà. No tinc cap criteri concret. Sóc incoherent, inconstant, neuròtic, obsessiu, cinèfil, melòman, lletraferit, culer, independentista… M’agrada el teatre, la dansa (com a espectador) i l’art. He fet una mena de promesa interior: visitar els millors museus del món. Em queden molts però… “estoy trabajando en ello” que diria l’Aznar. M’agradaria escriure com el Jonathan Safran Foer o el Douglas Coupland, tocar la guitarra com l’Steve Rothery, fer cançons com les de Blaumut, pintar com l’Edward Hopper, fer pel·lícules com el Billy Wilder o l’Alfred Hitchcock, parlar amb l’ingeni del Groucho Marx i morir de vell i no d’avorriment. Parlo poc. Miro molt. M’agrada molt estar sol però també en bona companyia. M’agrada anar al CCCB a veure Vídeo Art i exposicions, tafanejar llibres al Laie de Pau Claris, menjar Seafood Yakisoba en un UDON i prendre’m un té Earl Grey amb una moneda de xocolata blanca a l’Starbucks mentre llegeixo (no em perforeu el cap amb proclames anticapitalistes, si us plau). Nedo tres dies per setmana acompanyat de jubilats. I m’esclaten els ulls de felicitat quan veig a la meva parella i a la meva filla. Són el millor que tinc al món i espero que ho sàpiguen.

I aquí acaba aquest post endogàmic. Fins els quatre milions de visites (si és que arriben) prometo no parlar de mi.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook