El somni d’Armstrong (2n. Capítol)

luna-llena

Tot aquell que hagi conegut a algú en una discoteca m’entendrà. La nit menteix. Serà l’alcohol, o la foscor, o els fogots; la veritat és que la màgia desapareix amb l’alba, quan la llum i el silenci revelen tots els defectes. A l’interior d’una discoteca sovint m’he deixat dur per l’encant d’una trobada inesperada. Un amic d’un amic té a una amiga d’una amiga que va conèixer algú que vol saber com et dius. Sota aquest plantejament de talk show escombraries han nascut grans amors, però també s’han gestat enormes decepcions. La simpatia darrera la qual es parapeta la fauna nocturna, i que a solitaris com jo ens genera certes expectatives, s’esvaeix quan la conversa pren un rumb més enllà dels tòpics. Els subjuntius mal utilitzats, les enormes llacunes culturals de qui creies que seria la dona de la teva vida i, sobretot, la sensació de que la solitud potser no sigui tan dolenta, et porten a apurar d’un glop la teva beguda i a fugir amb l’excusa que estàs assedegat. Per això vaig celebrar aquella trobada amb la Lara.

Mai he cregut en els miracles però en aquella nit de cap d’any vaig ser testimoni d’una aparició. La bellesa, aquest concepte eteri que molts artistes han cercat, i no sempre amb èxit, va quedar personificada davant dels meus ulls. Necessitaria hores per descriure el que vaig sentir en aquell moment. Parlar d’epifania sona cursi. Dir que em vaig enamorar encara és pitjor. El que va quedar clar és que a partir d’aquell instant va deixar d’interessar-me la resta de noies.

Sonarà patètic afirmar que em van atordir els seus encants i que les feromones em van aclaparar amb tanta intensitat que una irreprimible erecció es va dibuixar a la línia dels meus pantalons. Una vegada més, em vaig deixar dur per les meves passions més primitives i vaig publicitar les meves virtuts amb la ineptitud habitual. Em vaig enfonsar en clixés, vaig llançar indirectes de la mida d’un armari rober, em vaig mostrar generós amb les floretes i, després de diverses hores de xerrameca, vaig aconseguir que em donés el seu telèfon. La resta de la història va seguir els cànons habituals: un parell de cinemes, sopars els dissabtes a la nit, unes copes a casa seva, els primers jocs de llit… Així va ser el primer any.

Durant aquests mesos, la llunyania va marcar la relació amb els meus amics. Al principi ens citàvem per veure algun partit de futbol o per jugar amb la Playstation. Però de mica en mica vaig anar perdent el contacte. Les borratxeres van donar pas a exposicions en el MACBA, les cerveses a la llum de la lluna es van veure substituïdes per còctels en bars de disseny i les pel·lis porno dels divendres a la nit en companyia d’amics amb mancances afectives es van oblidar a favor d’un sexe de pactes tàcits. M’imagino que créixer és alguna cosa semblant a això. Es tracta d’un procés de contínua substitució i renovació. A l’escola vaig aprendre que les cèl·lules moren perquè neixin unes altres. Encara que el que cap professor em va dir és que als amics no els substitueixen altres amics, sinó una vida en parella.

El segon any les coses van canviar. La Lara es va queixar que sempre fèiem el mateix. En un primer moment vaig pensar que es referia al sexe. Em vaig sentir una miqueta descol·locat perquè em sabia de memòria totes les pel·lícules del Nacho Vidal i sempre les visionava amb un cert esperit pedagògic. No va trigar a aclarir-me que no es referia a les meves capacitats sexuals. La meva vanitat masculina de mascle alfa va respirar tranquil·la.

  • Només anem al cinema, a museus i a bars de disseny, – va assegurar clavant-me els seus ulls com finestres-.

Vaig voler desmentir la seva teoria amb l’excusa que una vegada també vam anar a l’aquari a veure peixos. Tanmateix, em vaig estimar més guardar silenci al recordar la seva cara d’avorriment.

  • Podríem anar de tant en tant a la muntanya, – va dir amb la seva veueta -.

Anar a la muntanya? Què hi ha a la muntanya a més de mosquits, excrements de vaca i Quechua followers? Odio el camp. Fa pudor. Hi ha bestioles per tot arreu. I des del crim de Puerto Urraco miro als camperols amb uns altres ulls.

  • Em sembla molt bé! ,- vaig exclamar amb fingit entusiasme -.

Lara em va donar un petó en els llavis i es va anar directament al Decathlon. Va aprofitar que era el meu aniversari per regalar-me l’equip complet de pijo-excursionista-amb-consciència-ecologista-i-molt-temps-lliure. Els meus ulls van esclatar en el mirall i vaig saber que això no podia sortir bé. Reflectit en ell vaig veure a un poca-solta enamorat disposat a tot per conservar la relació amb la seva noia. El que no vaig veure va ser un sol gram de dignitat.

Practiquem tots els esports d’aventura que les ments més criminals han ideat: hydrospeed, rafting, puenting, trekking, agujeting… He tingut més de vint accidents amb la mountain bike, he estat a punt de morir en una tirolina, he sofert atacs de formigues per fer vivac i, el que és pitjor, he cantat L’Empordà de Sopa de Cabra al voltant d’una foguera. M’he deixat els meus estalvis en monitors d’esquí, en cursets de paracaigudisme i en taules de surf. Encara em queden trenta mesos per acabar de pagar el 4×4 amb el què en una ocasió em vaig quedar embussat en un riu. I tot ho vaig fer per amor.

  • He estat pensant en la nostra relació.

Has estat pensant en la nostra relació? Jo he estat pensant a tirar de la corda perquè s’acabin aquests caps de setmana de merda! He pensat que m’agrada la monotonia. He pensat a envellir al teu costat. He pensat en una vida en comú. Adoro saber que després d’una pel·lícula de Woody Allen puc sopar en un bon restaurant. M’encanten les exposicions del CCCB i del CaixaForum. Vull fer l’amor amb tu mil vegades seguides en un llit confortable i amb llençols que facin olor de net. I sobretot vull parlar. Necessito que m’expliquis com et va, què et preocupa. Estic enamorat. Què he de fer? Però no ho dic. Amb tant d’esport de risc no he pogut.

  • Crec que no avancem,- va dir Lara al mateix temps que les pedres que desprenien la seva escalada seguien copejant-me en la cara -.

Vaig mirar cap avall i vaig sentir desitjos de tallar la corda. El vent m’acariciava l’entrecuix. Un sol primaveral lliscava en la pell amb la suau calor d’un petó furtiu. Vaig tancar els ulls i vaig prendre aire. Es va projectar en les meves parpelles la pel·lícula d’una relació que arribava als títols de crèdit sense que el públic sabés qui era el dolent. En el fos final i dos anys després d’aquella nit de cap d’any, vaig tornar al territori dels fracassats. No vaig voler sentir-me culpable, em vaig negar a fer preguntes, en cap moment vaig intentar evitar el destí. La meva vida no seria un bolero. Mai li explicaria a ningú les meves penes. A aquells als quals se’ls fa la boca aigua amb els mals aliens que els diverteixi la seva mare. Aquí estic i aquest sóc jo. Surant ingràvid a dos mil metres d’altura. Davant el buit. Davant l’abandonament.

Lara em va demostrar la fragilitat de les relacions humanes. Tot sembla anar bé. T’adaptes a les rareses de la teva parella, als seus canvis d’humor, a les angoixes i ansietats del dia a dia. Creus que ho fas bé. Confies plenament en la teva capacitat per seduir amb mirades, amb gestos, amb paraules murmurades a cau d’orella una nit de tempesta quan ella tibava les mans en cada tro. I un dia el curtcircuit. No busquis respostes. Ningú les té. També l’amor fuig quan s’espanta. En el meu cas es va suïcidar en aquell precipici.

I sí, calen històries. I tot i que l’Armostrong trepitgés la lluna en aquella nit de juliol, hem de continuar somiant amb la possibilitat d’escriure poemes, contes i novel·les per recordar que ella continuarà allà, mirant-nos, observant-nos com ens enamorem, com deixem les promeses en la vorera i com l’amor s’esvaeix de les nostres mans en un no res.

EL SOMNI D’ARMSTRONG (1r. CAPÍTOL)

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook