El Barça a l’ànima

bandera-fcbarcelona-the-best-of-the-world-1

Escriure consisteix en establir espais comuns. Tots busquem llenguatges amb els què poder expressar allò que ens preocupa, que ens inquieta o que, simplement, necessitem exterioritzar. I avui em ve de gust parlar del Barça perquè sé que es un tema on és fàcil trobar aquests espais comuns.

Escric aquestes línies un dia després de que el Barça hagi perdut amb el Madrid en l’enèsim partit del segle. Portem una època de glòria, amb el que en la meva opinió és el millor equip de tots els temps. Crec que mai havíem gaudit tant amb el nostre equip, mai ens havíem sentit tan orgullosos i mai uns futbolistes ens havien procurat tants moments d’eufòria. Sóc conscient que això del futbol pot ser molt banal i que, en el fons, és un entreteniment com qualsevol altre. Però et permet gaudir de noranta minuts de passió i la passió, com altres emocions, ens humanitza i ens recorda que seguim vius.

Tots els culers ens hem iniciat en aquesta passió d’una manera en especial. Tots tenim a prop una persona que va actuar de detonant per fer-nos culers i un primer record que mai s’ha esborrat. En el meu cas, la persona va ser el meu germà i el primer record és la lliga del 73-74. Recordo el 0 a 5 en blanc i negre i la meva samarreta amb el 7 de Rexach (jo volia el 9 de Cruyff però se’l va adjudicar el meu millor amic). I també recordo la primera vegada que vaig anar al Camp Nou. Ens vam colar. Vam saltar unes quantes tanques i, de sobte, ens vam seure a tribuna. I aquell moment és inesborrable. Com el primer dia d’escola, el primer petó, la primera vegada que de veritat vas trobar a faltar a algú, la primera absència de debò, el primer somni que es va quedar a la vorera… Ens construïm amb moments indelebles en la pell, els bons… i també els dolents. I els records em parlen de tardes escoltant el Barça en un petit transistor blau on la veu de Miguel Ángel Valdivieso allargava els gols durant segons eterns. Anys després vaig fer BUP i COU en l’institut de la Maternitat. Cada dia veia el Camp Nou. Per a mi era tot un honor. És difícil poder establir quantes campanes vaig fer de Llatí per anar a veure els entrenaments. Jugava Maradona i gaudir de les seves filigranes al camp de la Masia era molt millor que aprendre declinacions.

Un altre record inesborrable va ser la primera lliga de Tenerife. Vam veure el partit en un bar on dos madridistes cridaven com bojos els gols del Madrid. Però, quan el Tenerife va començar a marcar, van desaparèixer i amb ells, la sensació que sempre se’ns escapàvem de les mans moments com aquells. Quina eufòria, quanta adrenalina vam gastar, quina empremta en el nostre orgull barcelonista. I al següent any, la mateixa història. Atenes ens va tornar un altre cop a la realitat. Però això és una altra història.

I què explicarem als nostres nets sobre aquesta època? Què direm quan parlem de Xavi, de Messi, de Guardiola, de Neymar, Suárez o Luis Enrique? Quina èpica farem servir quan verbalitzem el gol de Stanford Bridge, o el vol sense motor en el segon gol contra el Manchester, o el 2-6 i el 5-0, el dit a l’ull de Mourinho, les vegades que CR7 va aplaudir una pilota d’or de Messi, la Champions aixecada per l’Abidal? I quina cara posarem quan assegurem que un dia el Bernabéu va aplaudir un gol de Ronaldinho?

Per a tots els amants del futbol recomano un llibre de Nick Hornby que es diu Fiebre en las gradas. L’escriptor britànic parla de la seva afició per l’equip de l’Arsenal. I ho fa des de la mateixa òptica que fem servir tots aquells que portem els colors del nostre equip tatuats a l’ànima. Semblem bojos i, si detestes el futbol i parles amb nosaltres, t’adonaràs que no ho semblem… ho estem de veritat. Però, quan ens vegis cridar un gol, estic segur que sentiràs, per petita que sigui, alguna cosa semblant a l’enveja. L’enveja que provoquen les excessives dosis de racionalitat.

Ahir es va perdre. Cap problema. Tenim un nom. El sap tothom.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook