Unidos Ponemos… los que nos sale de la coleta

podemos

Benvolgut, o no, Xavier Domènech:

M’encanta el vostre pòster. De debò. Que cadascun miri cap a un costat diferent és una foto molt de portada de disc dels U2 i que el cap més gran sigui el de Pablo Iglesias és molt de Doraemon. Però és molt maco. Amb tota sinceritat. Només trobo un petit inconvenient: l’estona que m’he passat buscant el teu rostre. No sé si recordes aquell quadre del Dalí que, si el veus de lluny, pots gaudir de la cara del Lincoln. Doncs és el mateix que m’ha succeït amb el pòster. M’he apropat. M’he allunyat. M’he tornat a apropar. M’he tornat a allunyar. I després de semblar el que fa la CUP amb els pressupostos, he optat per rendir-me (que és el que he fet jo amb la CUP). Es pot saber on ets? Ei, que surt gent que no es presenta a les eleccions! Que és com posar a l’Arbeloa en la publicitat de la selecció!

He pensat també que eres un píxel i que t’havia de buscar en una espècie de joc. Tanmateix, he descartat immediatament que t’haguessin col·locat al pòster com a substitut de la berruga de la Mònica Oltra. I després de mirar i remirar, he arribat a una conclusió: demanar un referèndum pactat amb l’Estat perquè tu també siguis “la sonrisa de un país”. Què té el somriure de l’Íñigo Errejón que no tinguis tu? A més a més, ets un polític molt ben valorat per les enquestes. Per què surt l’Ada Colau i no la Manuela Carmena? Quin és el criteri?

No sé… potser encara esteu a temps de canviar el nom del partit: “Unidos ponemos… lo que nos sale de la coleta”.

Ànims, Xavier! Que per aconseguir que dos terços del Congrés i del Senat votin a favor d’un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya no s’han de gastar les energies en foteses com sortir o no en un pòster. Pensa que a vegades la publicitat no sempre encerta:

diez

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook