La dignitat del PSC

susanadiaz

Benvolgut, o no, PSC:

Pensar és tenir idees, crear representacions de la realitat i relacionar-les per poder entendre el món. Tots pensem. Aquests pensaments poden ser més o menys encertats, es poden apropar més o menys a la realitat objectiva (si és que realment existeix), tenen una qualitat intrínseca que derivarà de la nostra capacitat de reflexió, anàlisi i connexió d’idees. I aquest pensament pot generar una ideologia política que agrupi un determinat grup de persones en un partit. Si aquesta ideologia respon a unes regles de joc democràtiques, sempre és respectable.

Opinar és sobretot verbalitzar d’alguna manera el pensament, fer-ho visible perquè unes altres persones connectin o no amb la teva manera d’entendre el món. Les opinions, com el pensament, tenen una qualitat que deriva de la nostra capacitat per desxifrar entorns, per despullar-los de tot allò que fa del món un caos sense sentit, una entropia intel·lectual o emocional que a vegades ens allunya de tota possibilitat de comprensió. I tant els pensaments, com les opinions, quan se situen en un marc de respecte, són igualment respectables. Es pot pensar que, apujant uns determinats impostos l’economia millorarà, es pot opinar que la millor manera d’aconseguir crear feina és realitzant determinades accions en el mercat laboral, es pot apostar per determinades polítiques d’esquerres o de dretes… Tot això és respectable i després serà el votant qui es decanti per una opció en concret.

Tanmateix, una altra cosa és la dignitat. La dignitat és fer-se valer, ser responsable, respectar-se i respectar i no deixar que ningú et degradi i faci de la humiliació una forma manifesta d’imposició. Per aquests motius, cal una pregunta: quan la Susana Díaz es dutxa amb aquests litres i litres d’etnicisme i de catalanofòbia, on és la dignitat del PSC? Més enllà del socialisme o més enllà del neoliberalisme hi ha un debat més important: la dignitat. Dignitat és un cop de puny a la taula, és Rosa Parks en un seient d’un autobús de Montgomery, és cridar sense aixecar la veu, és no deixar que ningú decideixi per tu els límits de la teva existència. Dignitat, Iceta, Batet, Chacón… Dignitat per defensar els catalans quan es té un altaveu. On és aquesta dignitat quan des del sud ens fan servir com a coartada per obtenir rèdits electorals? On és l’esquerra que ha lluitat al costat de les injustícies? On és el catalanisme del PSC? “Val més que tornem al seny que identifica el millor catalanisme”. Ho va dir un tal Miquel Iceta a La Vanguardia el 6 de novembre del 2015.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook