Petit apunt sobre el Blog Societat Anònima

smile

Benvolguts lectors:

Vull fer un petit apunt. A vegades llegeixo alguns comentaris que deixeu a Facebook o a Twitter i crec que hauria de fer autocrítica perquè potser no he sabut explicar bé la filosofia d’aquest blog. M’agrada escriure. Això ja ho sabeu. M’agrada explicar històries i m’agrada que m’expliquin històries. Per a un introvertit patològic com jo és un punt de connexió amb un món que no acabo d’entendre. Podria escriure ficció (de fet, de tant en tant ho faig) però darrerament ja sabeu que he optat per denunciar situacions que no m’agraden. Aquestes situacions neixen especialment perquè hi ha polítics famosos que ens tracten com a imbècils i imbècils anònims que ens tracten com a éssers inferiors. I malgrat la indignació que les diferents formes d’estupidesa em poden generar, compto fins a deu i intento optar per una via: la de la ironia i l’humor.

Davant d’aquestes situacions que construeixen les fòbies (a la democràcia, als catalans, als immigrants, als homosexuals, etc.) podem optar pel silenci o per l’agressivitat. Hi ha una altra possibilitat que és denunciar allò que ens indigna però intentant fer riure. És la opció que he escollit (tot i que a vegades fracasso i tinc menys gràcia que un monòleg de l’Urdangarín). Per aquest motiu oculto les cares dels anònims imbècils que insulten. No vull escarnis. No vull donar protagonisme a aquests eixelebrats. Denuncio idees i no persones. Per què ho faig? Suposo que perquè no m’agraden les injustícies però, al mateix temps, tampoc vull carregar massa les tintes. Hi ha massa electricitat a l’ambient i ens podem electrocutar. Podria cantar per denunciar el que considero injust, o pintar, o ballar zumba (existeix el zumba-protesta?). Però m’estimo més escriure, entre altres raons perquè no sé cantar, ni pintar. Tampoc m’imagino ballant zumba. Bé… potser m’ho penso…

Vull donar-vos les gràcies si seguiu aquest blog. M’agradaria que la lectura de les cartes us proporcioni bon rotllo. I que les meves neurosis siguin un o dos minuts de lectura plàcida i divertida. Si, a més a més, hi ha persones més enllà de qualsevol frontera mental que poden tenir una visió diferent sobre la realitat catalana, millor (o al menys sobre como jo veig la realitat catalana). Això sí, recordeu: no sóc la veu de ningú. Sóc català, independentista, culer, cinèfil, lletraferit, fan d’Edward Hopper i Vermeer i, sobretot, un humil blogaire que us ofereix un espai d’entreteniment. Només això. I, a més a més, és gratis, com somriure, fer l’amor i menjar polvorons mentre intentes pronunciar correctament el cognom Puigdemont. Si heu provat de fer les tres coses a la vegada, envieu-me una foto. Tampoc patiu si no trobeu polvorons en ple estiu. Salut i independència!!!

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Anuncis