Nit de fotos

antiguas

Nit de fotos. Avui he repetit el ritual pel que de, tant en tant, em deixo endur. Després d’obrir la porta de l’armari, he tret la vella maleta de pell on emmagatzemo milers de somriures, mirades que havia oblidat i llums que en el seu moment van provocar col·lisions capritxoses en negatius de 35 mm.  No sé per què ho he fet. Potser la malenconia m’ha tornat a segrestar sense demanar cap rescat. De fet, m’agrada enredar-me pels records que, a vegades, constitueixen l’energia imprescindible per comprendre el present. El cert és que contemplo les instantànies escampades damunt del cobrellit i una sensació estranya m’arriba procedent de tots els racons. Sembla com si l’habitació s’hagués il·luminat de sobte. Cada fotografia, cada dia ple de sol,  cada paisatge idíl·lic provoquen que hagi de tancar els ulls, totalment enlluernats. És la felicitat en 15×10. L’ahir i l’avui agafats de la ma; ben fort; compartint la por d’una possible separació traumàtica.

Resulta sorprenent que en aquests temps digitals encara considerem un plaer l’observació de fotografies impreses en paper.  En uns anys perdrem aquest costum. I és que de mica en mica hem anat emmagatzemant la nostra vida en càmeres de darrera generació. El naixement dels fills, aquelles vacances a Nova York, els darrers petons a qui ja s’ha anat… tot en format jpeg i en no sé quants megapíxels de resolució. Ja no existeix el màgic moment en el què obríem el sobre del laboratori, la prova més fefaent d’un goig esvaït pel calendari. Ho hem substituït per una realitat immediata sense distància entre present i memòria.

I l’amor? Quina relació té amb unes imatges impreses en paper o convertides en un joc digital incomprensible? He començat a creure que el seu mapa genètic es troba darrera d’una impressió fotogràfica capaç de memoritzar records. Alguns d’ells sobreviuran. S’aixecaran entre un oceà de moments mediocres, de tardes malgastades davant del televisor, de buits en una memòria habilitada per discriminar tot allò que és anodí. I aquests records acabaran transformats en la llum capturada per l’objectiu d’una càmera i dipositats amb cura en qualsevol suport fotogràfic. Anys més tard colpejaran els nostres ulls sense cap compassió. I tornaran vells fantasmes, un dia oblidats, per fer-nos viatjar als dies en que tot era més fàcil. I això serà l’amor: la capacitat de crear bons records. Alguns amb vocació de somni recurrent. Altres, disfressats de derrota. Però tots nostres.

Un cop admès a tràmit el fet que el temps s’ha endut molts espectres, m’agradaria saber quants d’ells tenen una maleta com la meva. I, sobretot, on s’amaga el meu somriure, quan la felicitat es banyava en els líquids d’un laboratori fotogràfic. Potser peco de vanitós, però voldria vagar errant pels somnis d’altres per trobar la convicció de que el que veig cada dia en el mirall no és el caprici d’una llum, el reflex d’alguna cosa que va deixar d’existir molts anys enrere.

Àlex

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook