Això de la “cultura”

arma de construcció copia

Una de les crítiques que a vegades s’ha fet a aquest blog és que només dedica “cartes” a la gent amb menys recursos intel·lectuals. Primer, jo no sé quins recursos intel·lectuals tenen les persones que escriuen bajanades a Twitter o a Facebook (bajanades, en la meva humil opinió). I, molt menys, em sento superior a elles.

Intel·ligència? D’alguna manera crec en el concepte d’intel·ligències múltiples que va proposar el Howard Gardner. És a dir, pots ser un negat per a les matemàtiques (com és el meu cas) però pots ser molt bo en altres tasques. No vull ni imaginar-me la de frustracions que ha generat la pretensió de ser genis en tot quan, simplement, resulta impossible. En resum, intento no dividir el món en llestos o ximples perquè és precisament en actituds com aquestes on crec que neixen les postures marginadores i supremacistes.

Segon: he dedicat cartes a intel·lectuals, periodistes, creatius publicitaris, polítics… Es pot comprovar perfectament si se segueix el timeline dels comptes de Twitter o Facebook d’aquest blog. Per tant, demano:

a) que no tinguem la temptació de veure’ns dins d’una mena de cadena alimentària on hi ha una piràmide d’intel·ligència on tots ocupem un lloc. Sisplau. No. La realitat és molt més complexa que això.

b) que si us agrada aquest blog, agafeu perspectiva i només veieu en ell l’intent d’un quarentó desorientat que ha creat un espai gratuït on s’expressa. Res més.

Però anem al tema del què us vull parlar. Perdoneu si avui pontifico però vull afirmar categòricament que, ni la intel·ligència, ni la “cultura” garanteixen absolutament res si parlem de respecte, d’empatia o de convivència. Quan parlo de “cultura” faig esment a tenir uns estudis, haver viatjat, ser un lletraferit, haver vist molt cinema, etc. De fet, em sembla profundament ingenu arribar a pensar que la majoria de persones “cultes” són excel·lents des del punt de vista humà. Per exemple, William Burroughs i Joan Vollmer, la seva parella, eren addictes a les drogues quan es van conèixer: ell a l’heroïna i ella a la bencedrina. L’autor vivia a Texas i va fugir a Mèxic al costat de Vollmer, ja que era buscat per la policia nord-americana per possessió de drogues. Una nit, Burroughs es trobava borratxo i va dir “és el moment pel nostre acte Guillem Tell”. Llavors li va posar un got en el seu cap, va disparar i la bala va impactar a Vollmer en el cap, matant-la gairebé immediatament. Diversos testimonis van ser subornats perquè declaressin que l’arma es va activar per accident. Disculpeu el meu llenguatge però si això no és ser un fill de puta… Culte, però fill de puta.

Una vegada, en una xerrada que vaig fer sobre televisió porqueria (he fet coses més estranyes encara) algú em va preguntar si als països del nord d’Europa es feia aquest tipus de televisió. Us convido a que aneu al Miniput que s’organitza a la tardor al CCCB. És un magnific festival de televisió internacional on es trenquen molts prejudicis. Jo sóc molt fan del Nordic noir (sèries de televisió daneses, sueques, etc.). La ficció que fan és excel·lent (Borgen, Occupied, The killing…). Doncs bé, els programes més fills de puta que he vist venen de països suposadament amb índexs de consum cultural millors que els nostres. Per exemple, un reality show holandès anomenat “Benefits camp” agafava a sis famílies en atur per, suposadament, educar-los en l’esforç d’haver de treballar. El missatge fatxa estava molt clar: si no treballaven és perquè no volien (sí, ja sé… l’atur a Holanda no és com el nostre, bla, bla, bla…) però la idea era profundament repulsiva. Un altre programa danès del 2012, anomenat “Blachman”, consistia en què una dona es despullava davant del presentador, el Thomas Blachman, i un convidat. Llavors comentaven el cos de la dona, els seus pits, si era guapa i ho aprofitaven per parlar del sexe, de l’amor, de les relacions de parella, de gastronomia o del que calgués. Això sí, la dona en pilotes, era present davant dels dos mascles durant tot el show (?). El curiós del cas és que van fer la prova al revés (un home en pilotes i dues dones comentant la jugada) i el programa va fracassar d’audiència. Holanda i Dinamarca. Dos països “cultes” on també hi caben experiències com aquestes.

No mitifiquem la cultura. No estigmatitzem les persones que escriuen amb faltes d’ortografia. Saber qui va ser Pollock, Bukowski o Edvard Grieg està bé però és una conseqüència d’una cosa més important: la sensibilitat per apreciar la bellesa. I aquestes, tant la sensibilitat com la bellesa, estan en els llocs més insospitats i en les persones que menys cultes semblen. No estem aquí per guanyar el Trivial Pursuit, per ser els millors tertulians o per deixar l’audiència amb la boca oberta amb els nostres coneixements. Això serveix per a poc si la darrera pretensió no és aconseguir una societat millor, buida de marginació, de prejudicis, de fòbies i d’actituds castradores. Si més no, és el que intento denunciar de la millor manera que sé en aquest blog. No tinc cap missió. No em sento culte. No em sento superior als tuitaires que ens anomenen nazis pel fet de ser independentistes. Intento denunciar-ho amb arguments. Res més. Això sí, potser el consum cultural augmenta la possibilitat de voler construir models socials més integradors però, al final, tampoc ho garanteix. Quan un és un cabronàs com la copa d’un pi, ja pot venir Shakespeare, Mozart o Caravaggio que probablement continuarà sent un cabronàs. Coneixeu uns quants, oi? Doncs això.

PD: disculpeu. Avui he pontificat. De tant en tant tampoc està malament. Espero.

Àlex

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook