Secrets d’adolescent

secretos-de-mujeres

La noia té setze anys i pocs estius per recordar. Du a la carpeta fotografies d’un cantant de nom impronunciable que omple de música la solitud de la seva habitació. No se sent orgullosa al notar com totes les tonalitats del vermell li pugen al rostre quan un noi de batxillerat que va conèixer a la biblioteca decideix regalar-li un somriure. Ha suspès cinc assignatures, malgrat que espera remuntar a la segona avaluació. Però, sobretot, té un secret. Ningú ho sap. Mai s’ha atrevit a fer-ho públic perquè mai s’ha sentit escoltada. Tothom té massa pressa. És el seu secret.

Li agrada la televisió. Quan arriba del col·∙legi s’entreté mirant un d’aquells programes en el qual la gent confessa els seus grans o petits secrets. Creu que això és la vida: un inacabable trencaclosques de passions sense retorn, un mirall de naufragis sentimentals, de projectes ferits per l’egoisme i de traïcions a la memòria d’un amor. S’ha acostumat als conflictes i als insults. Però hi ha alguna cosa que l’atrau d’aquell programa. Potser és la presentadora, sempre ben maquillada i pentinada. Llueix els dissenys més innovadors. Es mou pel plató com si levités. Jutja, aconsella, dicta sentències sobre la conducta dels qui convida al seu programa. I també menteix, manipula, enganya, fa de la demagògia un instrument per captar espectadors.

Ella l’adora. La presentadora fa aquell posat de noia independent i segura de si mateixa que tant li agrada. Constitueix tot un referent. I ho és perquè escolta. O almenys ho fingeix. Es tracta de la seva principal tasca. Sap que l’èxit del seu espai radica en proporcionar un confessionari a totes aquelles persones que, o bé busquen una solució als seus problemes mitjançant l’exposició pública de la seva intimitat, o tan sols volen aconseguir quinze minuts d’una popularitat efímera.

La noia porta setmanes meditant en silenci escriure al programa. El secret li esclata al cap. Ha intentat parlar amb la seva millor amiga, però mai ha trobat el moment. Fins i tot de vegades plora al lavabo. Se sent sola amb el seu secret. Avui ho ha fa. Es posa davant de l’ordinador i escriu un correu electrònic en el què explica el seu problema a un redactor del programa. Demà rebrà una trucada telefònica al mòbil. Li faran saber que troben el cas molt interessant, però que tractant-se d’una menor i tenint en compte la gravetat del que explica, el millor serà amagar la seva identitat.

Fa campana de mates per anar a la tele. Per un cop, el programa compleix amb totes les promeses. Un potent contrallum impedeix veure el seu rostre adolescent. Però algú oblida distorsionar-li la veu. La confessió és impactant. La presentadora demana un mocador de paper per eixugar-se unes llàgrimes que fingeix molt bé. Tanmateix, la noia es troba molt millor després de fer públic el seu secret. S’ha sentit escoltada per una presentadora que ja s’ha oblidat d’ella.

Tornarà a casa amb una sensació nova. S’haurà tret el pes de sobre que li impedia obtenir bones notes. Però quan obri la porta del pis escoltarà el plor amarg de la seva mare al saló. Ha vist el programa i ha reconegut la seva veu. Després creuaran les mirades enmig d’un desert de frases mai dites, de retrets amagats per la incomunicació i de moments robats darrere una porta tancada.

La noia té setze anys i pocs estius per recordar.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter.