Intento aprimar-me (sí, he dit “intento”)

dieta-de-1-semana-para-hombres-especial-para-bajar-la-barriga

Intento aprimar-me. Sí, ja sé… podria haver iniciat l’article amb una altra frase… Podria haver dit: m’he aprimat. Però no tinc dades objectives per afirmar-ho ja que la bàscula és tan amiga meva com ho podria ser el Xavier García Albiol. En tot cas, ho intento. He canviat els meus hàbits alimentaris i faig exercici. Per aquesta raó, he promès que donaré un petó a la boca a la primera persona que em digui un sincer: ei, estàs més prim. Bé, si és un senyor amb bigoti no faré cap exaltació a l’amor. I si és una senyora amb bigoti… tampoc.

Això d’aprimar-se constitueix una de les odissees més difícils a les què s’enfronta el ciutadà occidental. Crec que ho tenen més fàcil els que volen deixar de fumar. Amb la llei antitabac tothom mira els fumadors com si fossin delinqüents, les zones per a fumadors resulten més difícils de trobar que una neurona al cervell d’un racista i per comprar-te un paquet de tabac has de demanar un préstec. En canvi, el sofert ciutadà que vol aprimar-se és assetjat per centenars d’impactes publicitaris que, com sirenes de velles llegendes, intenten atraure’t amb el seu cant vers al camí dels greixos i les calories. Encendre el televisor està totalment prohibit. Els anuncis es recreen en plans detalls d’enormes frankfurts, hamburgueses, pizzes i tot allò que el teu dietista t’ha prohibit. Perquè, el primer que t’ha de quedar clar és que, tot el que està rematadament bo, resulta perjudicial. I que no se t’acudeixi posar dibuixos animats. És molt probable que et trobis a l’inadaptat social de Winnie the Pooh buscant mel per tot arreu o a l’os Yogui a la recerca “de una hermosa cesta de la merienda”. Perè el pitjor de tot és quan entres al supermercat a fer la compra setmanal. Un cop abandones la secció de fruites i verdures, la resta suposa una agressió visual constant. Passes per davant de la secció de carn i embotits i veus la vedella, el llom, el fuet, el xoriço… i una veueta dins del teu cervell et repeteix: un dia és un dia… un dia és un dia… Tanmateix, dels racons de la teva consciència sorgeix la veu de la culpa que et frena. Semblaràs el Laporta… Semblaràs el Laporta… Amb una mena de suor fred que et baixa per l’esquena abandones els embotits i t’endinses en el món dels gelats, de la xocolata, de les galetes, dels dolços, de les natilles… Hauria d’estar prohibit! No és just! Per què el govern no fa una llei antinocilla? Perquè el Tribunal Constitucional la suspendria? Desconnectem ja!

Sort que fa anys que nedo. No a l’abundància, he de dir. A la piscina em passo les hores. Piscina cap a aquí… piscina cap allà. I a més a més, envoltat de joves de setanta anys. Però el pitjor de tot és que a la sortida hi ha una màquina de vending plena de menjar porqueria! I un altre cop les veuetes: un dia és un dia… un dia és un dia… Laporta… Laporta…

P.D. El de la foto no sóc jo. No calia dir-ho, oi?

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter.