L’inframón #GerardPiqué #ParanoiaNacional

pique

Aquest dissabte he tingut l’oportunitat de gaudir de l’obra de teatre “L’inframón” de la Jennifer Haley al Teatre Lliure de Gràcia. Tal com afirma el programa del magnífic muntatge: “l’obra es mou entre dos mons. El primer és una realitat opaca, on una detectiu interroga el creador d’un regne virtual. Un regne on els teus desitjos més ocults són realitzables. El segon és el regne mateix, on literalment pots ensumar, tocar, assaborir… i on, per complicar encara més les coses, els usuaris adults connectats des del món real poden crear avatars i triar-ne el sexe o l’edat… qualsevol edat… La peça mostra un món digital d’alta tecnologia on es pot viure en una realitat virtual i cometre delictes sense patir-ne conseqüències”. I aquesta és l’afirmació que em dóna voltes al cap: “sense patir-ne conseqüències”.

D’aquí a un temps és possible que abandoni les xarxes socials, com és probable que abandoni aquest blog (o que el blog m’abandoni a mi). I és que, si he d’abandonar algun món abans d’hora, m’estimo més que sigui el món 2.0 que el real. Les xarxes, que podrien ser un gran invent, ens estan situant en un territori perillós. S’estan convertint en pires on cremar la gent sense cap mena de consideració. Ahir vam tenir l’oportunitat de veure-ho. Un jugador de futbol com el Gerard Piqué es talla les mànigues de la samarreta i és acusat d’antiespanyolisme perquè la paranoia col·lectiva creu que ho ha fet per no lluir la bandera del regne. El simple fet de buscar a Google imatges “Piqué+selección” et donarà milers de fotografies del jugador amb els colors de la bandera espanyola a la samarreta però pels piròmans tuiters això no és important. Com no és important pel periodisme el fet de contrastar la informació i assegurar-se de que la samarreta de màniga llarga no du la bandera espanyola.

I amb els prejudicis arriben els insults, l’agressivitat, la violència verbal, els excessos, la manca total d’educació i la sensació de que entre tots estem perdent llençols a cada bugada.

Les xarxes socials ens han permès democratitzar la informació i crear espais on tots ens podem expressar lliurament. Tanmateix, també han atret les frustracions personals i s’han convertit en el nou joc escapista d’una societat narcisista i vocacionalment aïllada en espais de soroll intel·lectual.

Intoxicadors i intoxicats, periodistes i haters. Junts en la cadena alimentària de celebritats o d’anònims. Per a uns l’important és el click en la seva informació. I tant se val si està contrastada, si és veraç o si pot fer mal en cas de que sigui mentida. Els altres, desitjosos de consparanoies que omplin els seus buits existencials, les seves mancances, la sensació de que la vida mediocre que els envolta se soluciona amb uns quants insults i els posteriors retuits.

L’inframón és l’espai virtual on tots podem jugar a allò que no som. És el món fosc dels nostres fantasmes. L’inframón som nosaltres disfressats d’allò que potser mai tindrem com és aconseguir autoritat sobre nosaltres mateixos. Doncs sí, algun dia abandonaré l’inframón per sempre més. Encara he de saber quan.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter.