Entrevista del Marc Inglés

alex

EL POST D’AVUI ÉS UNA MICA ENDOGÀMIC. ES TRACTA D’UNA ENTREVISTA QUE EM VA FER EL BRILLANT ESTUDIANT DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL, MARC INGLÉS. DESCOBRIREU UNA FACETA MEVA DIFERENT: PARLO SOBRE EL PROCÉS DE MUNTATGE CINEMATOGRÀFIC. SÓC PROFESSOR D’AUDIOVISUALS I L’EXPERIÈNCIA DE REALITZAR UNA ENTREVISTA SOBRE CINEMA EM VA AGRADAR MOLTÍSSIM.

Àlex, si no recordo malament, en la presentació del teu llibre Benvolgut, o no, vas comentar –mig en broma– que ets un “director de cine frustrat”… ¿A què es deu, això?

A mi m’agrada molt la narrativa; m’agrada explicar històries i que me les expliquin. D’alguna manera, entenem el món en què vivim gràcies a les històries. Quan et lleves al matí i escoltes la ràdio, ja t’estan explicant una història; si engegues la televisió, n’apareixen per tot arreu; si agafes un llibre, encara n’hi ha més… Els acudits, les obres de teatre i, fins i tot, els informes empresarials de les reunions dels dilluns són històries. Jo volia fer vídeos i pel·lícules, però el mitjà audiovisual és molt complex, perquè necessites diners per poder explicar aquestes històries. I, clar, escriure guions perquè després quedin allí i no es transformin en res més, no m’interessa. En canvi, si escrius novel·les o contes, o tens un blog, això té molta més immediatesa i suposo que és més fàcil.

Ara que parles de blogs, tu en tens un: el Societat Anònima. ¿Com va sorgir la idea de crear-lo?

Fa molts anys que escric. En una ocasió, a l’any 2009, vaig redactar una carta al director de la revista L’Informador de Martorell. Suposo que li va agradar i em va oferir la possibilitat de col·laborar setmanalment amb ells, on tenia una columna anomenada Societat Anònima. M’ho passava bé, però no tenia cap tipus d’interacció amb els lectors… No sabia si agradaven o no, si funcionaven o si no funcionaven…, però continuava escrivint. Vaig pensar que era una llàstima que es perdessin, i se’m va ocórrer la possibilitat de traslladar tots aquests escrits a un blog, per tal que tinguessin una difusió digital i, sobretot, interacció amb el públic. Els primers quatre anys tenia molt poques visites –unes 20.000 a l’any–, però, al setembre del 2014, a partir d’un article que vaig escriure dirigint-me a Kiko Rivera, aquestes visites van pujar considerablement en qüestió d’un parell de dies. Els seguidors, també, van augmentar.

I, actualment, ¿existeix un increment de visites?

Sí. La tendència, a dia d’avui, és a l’alça, però no se sap mai. Si deixes d’escriure, les visites baixen molt. Suposo que has de mantenir el blog actiu perquè la gent no desconnecti. Si es dóna el cas, després comences a perdre seguidors, i, lògicament, tens menys lectures. Però la meva idea és augmentar en seguidors per guanyar visites.

El blog et genera ingressos?

No; és una afició. En algun moment sí que vaig pensar poder obtenir ingressos, però és molt complicat… T’ha de llegir molta gent. Has de ser el Rubius o l’Auronplay per poder treure suc a aquesta professió. Però aquesta no és la meva idea.

El Rubius i l’Auronplay, si no vaig errat, viuen de YouTube. ¿A tu t’agradaria poder viure del blog?

Home, si tu em diguessis: “escrius un article, tens 400.000 visites en un dia i això et suposa ingressar uns diners que et permetin viure d’això”, ho signaria ara mateix. Però és molt difícil. Per a mi, això, és somiar. De totes maneres, sí que hi ha gent que hi viu. Potser es guanyen la vida comentant en el seu blog la roba que porten els famosos.

O sigui que és més aviat tenir sort…

Hi ha un component de sort, sí. Qualsevol director de cinema, quan fa una pel·lícula, no sap si aquesta, realment, tindrà èxit o no. Depèn, en part, de les tendències, que són un altre component. En el cas d’un blog, has de saber a quin tipus de lectors vols arribar i proporcionar-los el material que desitgen. El que jo intento en el blog és no insultar i ser molt correcte i assertiu. Faig servir l’humor i la ironia, però també intento donar arguments.

Permet-me recuperar allò de què parlàvem en un principi. Has parlat de la narrativa i també de pel·lícules i vídeos. ¿Consideres que I’ofici d’escriure i eI de muntar peces audiovisuaIs tenen reIació?

Absolutament. L’aspecte fonamental en què s’assemblen és en l’estructura: com estructurar la informació de què es disposa és essencial. Diuen que per tal de definir el muntatge hi ha dos verbs: seleccionar i ordenar. Fernando Trueba afirma que “la vida és una pel·lícula mal muntada”, perquè hi ha molts moments avorrits. Selecciones una part d’un material perquè no tot ell és interessant per a l’espectador. El segon verb és ordenar. En cinema no tot es roda de manera cronològica i, per tant, després s’ha d’ordenar. En el procés d’escriptura també ordenes: vas del punt A al C passant pel B. L’escriptura et permet treballar molt bé el temps. La veritat és que tots dos oficis tenen un paral·lelisme clar. Per exemple, a l’hora d’escriure, si fas servir frases molt llargues, el temps de lectura és més llarg. Si fas servir verbs, el temps és més ràpid. Si omples el text d’adjectius, s’estanca. I a l’hora de muntar, evidentment, passa el mateix. Depenent de com treballis les pauses, els silencis i el ritme, el procés de lectura de la informació serà més ràpid o més lent.

En cinema, potser, ¿cada frase d’una narració és un pla?

Sí, segurament. A l’hora d’escriure també penses en aquestes coses. Per explicar una història, hi ha dos nivells: el nivell racional i l’emocional. El nivell racional és tota la informació que transmets. Expliques una sèrie de situacions, presentes un personatge, introdueixes un conflicte… La via emocional és intentar afectar emocionalment l’espectador. És, per exemple, que l’espectador es posi a plorar, a riure, que s’espanti, que se sorprengui. I això ho fa una bona novel·la i també una bona pel·lícula o una obra de teatre. Es tracta de saber treballar tots dos nivells, perquè si només se’n treballa un, la història queda una mica coixa. Jo també ho intento en el blog.

Parlaves d’allò en què s’assemblen cinema i literatura. Per contra, ¿què creus que es pot aconseguir amb un mitjà que potser amb l’altre no?

Shakespeare deia que a ell li hauria agradat tenir uns escenaris teatrals enormes per poder fer batalles amb cavalls i amb milers de guerrers. Cada mitjà té les seves limitacions. Jo crec que la literatura, en general, treballa molt bé l’aspecte introspectiu. En una novel·la pots treballar molt bé els conflictes interiors dels personatges. En el cinema, en canvi, això és molt difícil de veure. La gent, quan veu una pel·lícula basada en una novel·la, diu: “oh, a mi em va agradar més el llibre”. La pel·lícula et dóna mastegat allò que tu, dins de la teva ment, havies imaginat llegint la novel·la. És important entendre que són dos mitjans diferents i que cada un té el seu valor.

Potser perquè el públic del cinema és més passiu…

La literatura et dóna activitat; et fa bullir el pensament abstracte. Ets tu qui hi participes imaginant.

Quines actituds creus que cal tenir dins d’aquest món?

No sé si has escoltat alguna vegada allò de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. De totes les que afirma que existeixen, n’hi ha tres que són molt importants per aquesta feina. La primera és la intel·ligència creativa: la part del nostre cervell que té la capacitat de solucionar problemes. La creativitat consisteix a recordar i connectar. La segona és la intel·ligència emocional: és la capacitat de gestionar les emocions. Aquesta fa que, si et surten malament les coses, gestionis el fracàs. I que si et surten bé, gestionis l’èxit. Finalment, la tercera és la intel·ligència social, que és la de desenvolupar habilitats socials: capacitat de comunicació no verbal, l’empatia, el portar-te bé amb la gent, ser simpàtic…

I si una persona de l’ofici no en té una d’aquestes tres?

Les empreses el que volen és actitud. Ells ja s’encarregaran de formar els seus treballadors, ja els potenciaran les aptituds. De fet, ara es demana més qüestions d’actituds que de currículum. Vosaltres sou la generació més ben formada d’aquest país, però potser no cal tanta formació ni tants títols… Victor Küppers diu que l’èxit professional és la suma d’habilitats i coneixements multiplicats per l’actitud. És a dir, habilitats i coneixements sumen, però l’actitud multiplica. Has de saber de muntatge, has de saber editar, però si no tens actitud no funcionaràs bé.

Quins són els teus referents professionals del món del muntatge?

Uf, un munt! M’agrada molt Walter Murch, que és el muntador de Coppola. Ell va començar de muntador de so i després ja va començar a muntar imatge. Sobretot m’agrada perquè és dels pocs muntadors realment intel·lectuals que elaboren teories sobre el procés del muntatge. Va escriure un llibre anomenat In the blink of an eye, on reflexiona sobre el muntatge. És un personatge interessant; edita dempeus… M’agraden molt, també, els muntadors més moderns; m’encanta el muntatge picat, amb molt de ritme. M’agrada Jill Bilcock, que és la muntadora de Moulin Rouge! (2001) i de Romeo&Juliet (1996), entre d’altres. També m’agrada Thelma Schoonmaker, la muntadora de Martin Scorsese; Michael Kahn, el d’Spielberg… M’apassiona el cinema independent americà; m’agrada la gent jove amb moltes idees i ganes d’arriscar-se.

Creus que el muntatge d’una sèrie de televisió és diferent al d’una pel·lícula?

En certa manera, sí. Ara s’estan fent millors sèries que pel·lícules. No tinc ni idea de com han aconseguit que els processos de producció televisius siguin tan cinematogràfics. Per a mi és un miracle que en un any o any i mig es pugui dur a terme tota la producció d’una sèrie de televisió amb tretze capítols d’una hora cadascun. Ha millorat la manera de treballar, la informàtica, l’eficàcia dels equips… És increïble que sèries amb trames complexes, personatges molt rics i molt ben escrites es puguin fer en tan poc temps.

Què creus que és el més important a l’hora de muntar una peça?

Considero que és imprescindible que la història estigui ben explicada i s’entengui bé; les escenes no poden durar més del necessari. Com diuen els anglesos: “less is more”.

Explica’m el difícil equilibri que hi ha entre les indicacions del director amb les aportacions pròpies d’un muntador.

Jo penso que un director ha de tenir una visió molt global de la pel·lícula. Ell ha de pensar sobretot en escenes, en el desenvolupament dramàtic de la història i que els clímaxs i els punts d’acció estiguin ben situats. En canvi, el muntador ha d’anar més al detall, ha de tenir una mirada molt fresca. Sempre s’ha dit que totes dues figures han de tenir una molt bona relació personal i bona química, perquè passen moltes hores treballant. Hi ha moltes decisions que prenen conjuntament.

La figura deI muntador és una figura amagada, ¿oi?

Sí, i la del guionista també. Hi ha un acudit de Hollywood que diu: “era una actriu tan ximple, tan ximple, tan ximple, que se n’anava al llit amb el guionista”. Ningú no sap qui escriu les pel·lícules. I tampoc no sap qui les munta.

Creus que és un bon moment per dedicar-se al sector de l’audiovisual?

Si m’haguessis fet aquesta pregunta fa un parell d’anys, jo t’hauria aconsellat que fessis una altra cosa. Sí que és cert que vivim en un país amb un gran avantatge: Catalunya representa el 40% de la producció audiovisual espanyola. Aquí es fan moltes pel·lícules; Barcelona és una ciutat de rodatges. S’hi pot treballar, sí, però l’audiovisual és un sector molt atractiu i cada any surten molts estudiants amb el títol. No ens enganyem, costa trobar feina. A més, és una professió on has de tenir molts contactes i has d’estar disposat a col·laborar en molts curtmetratges sense guanyar res. El que sempre recomano als meus alumnes és que tinguin una actitud molt vital i positiva per treballar, perquè assegut a casa no t’arriba la feina. Que aprofitin els treballs fets a classe, que intentin fer-ho el millor possible, que es creïn un perfil digital… En definitiva, que facin currículum. Que estiguin disposats a treballar, durant un temps, sense guanyar res. Però que també arribi un moment en la seva carrera que es valorin a ells mateixos i diguin: “no, jo aquesta feina no la faig si no cobro”, perquè tampoc no es pot estar així tota la vida.

I ja per acabar, Àlex, ara que parlem de recomanacions: hi ha algun consell que vulguis donar a un jove que s’hi vulgui dedicar?

Penso que els alumnes que estudien audiovisuals han de ser persones molt inquietes culturalment: ha de ser gent que, quan hi ha una exposició de pintura o de fotografia o de cinema, vagi a veure-la. Que comprin molts llibres de tot allò que més els agradi. Pensa que quan més se sap, més es pot explicar. Que viatgin i coneguin món. Que resolguin els seus problemes. I que tinguin molta il·lusió i molta energia. Que sou joves, ostres!, que no us fa mal res. I si no teniu xicota i teniu temps, feu molts curts i escriviu. I, per damunt de tot, a treballar; a treballar molt.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

poster