“La la land” o com tornar a creure en el cinema

la-la-land

Avui vull escriure sobre cinema. Els que em coneixeu una mica sabeu que sóc professor d’audiovisuals i, com és normal, el consum audiovisual forma una part molt important de la meva vida. Sóc un enamorat del cinema, de la televisió (de la bona, que n’hi ha i molta), de la publicitat, de la vídeo creació… I què voleu que us digui, darrerament estava una mica decebut amb el setè art. Gaudeixo molt de les sèries (Los Soprano, House of Cards, The Wire, Homeland, The killing, Borgen, Bron…) però m’havia allunyat una mica del cinema actual (també s’ha de dir que estic en una mena de parèntesi temporal que provoca el fet de ser pare des de fa pocs anys i que aquest parèntesi m’obliga a veure a les sales de cinema només pel·lícules d’animals que parlen. Abans anava al cinema de dues a tres vegades per setmana).

Doncs bé, ahir un noi de 31 anys que es diu Damien Chazelle (d’ell heu de veure també Whiplash), em va fer gaudir de 128 minuts de pur cinema. Es tracta del director d’aquesta meravella que es diu La, la, land. Si us agrada el cinema, si darrerament us heu sentit una mica com jo, farts de seqüeles, preqüeles, spin offs i bajanades vàries, feu-vos un favor, sortiu de la realitat una estona i obsequieu-vos amb aquests 128 minuts de màgia. Plans seqüència interminables, una fotografia magnífica, unes coreografies que són una delícia, un tractament dels colors increïble, una direcció artística perfecte, una banda sonora que et forada l’ànima, una interpretació de la parella protagonista impressionant i una direcció que fa un homenatge constant als grans musicals de Hollywood.

Si pregunteu de què va segurament us diran que és un “noi coneix noia” (o al revés). Però és quelcom més que això. És una radiografia dels somnis, de les oportunitats perdudes (o no), de l’amor que el temps devora i d’aquells moments en els què la vida et du per camins que potser no t’havies plantejat (o sí).

Això sí, us estic plantejant un problema: crear un excés d’expectatives. No és la meva intenció. Simplement, seieu. Lliureu-vos de prejudicis. Veureu un embús de trànsit en un dia assolejat. La gent sortirà dels seus cotxes. Cantarà i ballarà. El somni haurà començat. Jo encara el duc a sobre. I ja han passat unes hores. Com diu la publicitat, és una pel·lícula dedicada “als bojos somiadors”.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

poster

Advertisements

One comment

  1. Retroenllaç: “La la land” o com tornar a creure en el cinema | pepitaprats