Ja són 5.000.000 #MoltesGràcies

5000000-gracies

Benvolguts lectors:

Com sabeu, cada vegada que el blog arriba a una xifra rodona escric un petit comentari. Avui fa sis mesos i quinze dies que feia un altre post per agrair-vos el fet d’haver arribat a quatre milions de visites. Doncs avui toquen els cinc milions que, si fossin habitants, superarien en població a països com Noruega, Croàcia, Nova Zelanda o Costa Rica i estaria entre el nombre d’habitants de Turkmenistan i Kirguizistan. Vaig per tu, Finlàndia!

Més enllà de conyes només us puc dir que segueixo sorprès. Molt sorprès. Sorprès i agraït. Segurament si el blog no tingués tantes visites ho hauria deixat fa temps. Però aquí continuem.

També quan faig aquests posts endogàmics m’agrada explicar una mica als nouvinguts el que faig. Escric cartes per respondre amb humor i ironia a tots aquells que sota el meu punt de vista (encertat o equivocat) es dediquen a l’esport de dir o escriure parides que moltes vegades duen l’ADN de la intolerància (catalanofòbia, especialment). Al menys, això sembla d’una manera literal. És a dir, la carta s’adreça a algú en concret però m’és ben igual que em llegeixi perquè tinc la mania de no intentar convèncer ningú. Vull dir amb això que si algú experimentés cert plaer en posar-me el dit a l’ull, li intentaria convèncer que se’l fiqués al Donete. Però més enllà de certes excepcions, no em sento receptor de cap missió consistent en fer canviar d’opinió a la gent. Bastant feina tinc en saber el que penso sobre el fet d’haver arribat a aquesta festa sense permís. En resum, quan em dieu “és una pèrdua de temps escriure a aquesta gent. No comprendran res”, dibuixo un petit somriure. Tot i així, tinc l’esperança de que algú, més enllà de certes fronteres mentals, recapaciti sobre les informacions tergiversades, manipuladores i intoxicadores que a les Espanyes arriben des de Catalunya per a gaudi de protofranquistes amb problemes d’autoestima. D’alguna manera somio amb la possibilitat de que la blogosfera proporcioni arguments allunyats del monopoli mediàtic. Somiar és gratis.

Llavors, per què escrius cartes? M’agrada l’estil literari directe que et permeten les cartes. Pots fer servir molts registres i molts tons. Al final, només vull crear un espai divertit que està entre la realitat més fotuda i la ficció d’un narrador amb ganes de conyeta. Res més que això.

Per què ocultes els “benvolguts” que escriuen estupideses? Per dues raons: no vull que gent amb pocs seguidors a Twitter tinguin una ressonància que no mereixen i no vull que pateixin cap escarni. Han deixat la seva cagadeta intel·lectual? D’acord. Doncs arriba aquest blogaire a qui li agrada escriure i transformarà la parida en un text que pretén fer reflexionar i, al mateix temps, fer riure encara que sigui una miqueta.

En resum: gràcies, gràcies, gràcies. Per llegir-me, per compartir els meus articles entre les vostres amistats, per les floretes que em dediqueu dia sí i dia també (crec que m’he engreixat per aquest motiu) i per haver comprat el llibre i no haver-lo posat encara a la venda en Wallapop (no ho heu fet, oi?). Per cert, m’agradaria poder signar més llibres en futures presentacions. No sé si serà possible. Teniu alguna llibreria i espai per fer una xerradeta? Si puc, allà hi seré. Res més. Petonets, abraçades… i continuem.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

poster

Advertisements