Visca la República Catalana!

senyera

Abans de començar a escriure sempre es genera una situació inevitable: la pàgina en blanc. Està aquí, verge, immaculada, silenciosa. No posseeix paraules, ni pensaments. Manca d’aquest preciós esquelet de sentiments format per fileres de paraules, amb la seva geometria i els seus espais buits. La pàgina en blanc es mostra disposada a acollir allò que vols expressar i potser no saps com. T’espera en forma de paper o de document de word amb una mirada seductora que desafia la teva creativitat. De vegades la pàgina en blanc produeix vertigen. No saps quina serà la primera paraula. Tens la intuïció que aquesta primera paraula serà important perquè sempre ha d’haver-hi una primera vegada: una primera carta d’amor, un primer comiat, un primer missatge des de l’estranger quan et sents lluny del teu lloc al món. I sempre, la pàgina en blanc.

Porto set anys escrivint aquest blog. M’he passat moltes hores pressionant tecles a la recerca de frases. He gastat moltes hores en Twitter, sorprenent-me, indignant-me, divertint-me. He vist el millor i el pitjor de l’ésser humà: insults, amenaces, indigència intel·lectual… i també complicitats, esperances, somnis compartits. Crec que no m’equivoco si dic que l’escriptura d’aquests textos, d’aquests “benvolguts, o no”, m’ha permès ser testimoni d’uns anys inoblidables per a aquesta generació. He intentat reflexionar, riure’m, capbussar-me en una realitat que mai m’ha deixat de fascinar. I sempre, la por a la pàgina en blanc, la incertesa d’allò que està per venir.

Passen diversos minuts de les onze de la nit d’un dia històric. Catalunya, la nostra Catalunya, la dels indepes i no indepes, ha madurat. Se’ns ha fet gran a força de debat, d’expressió popular als carrers, d’autoafirmació col·lectiva, de militància darrere d’un nou horitzó i també a força de cops i derrotes. Mai he estat amic de moltes èpiques. Sóc cinèfil i m’agraden les històries petites. I aquesta nit hi ha milions d’històries petites a Catalunya. Històries que parlen, per exemple, de persones que ja no hi són. Relats vitals de lluites enfront d’aquest feixisme atàvic que cal eliminar per sempre dels espais públics (i tant de bo també dels privats). Són les històries més importants. I, casualment, són les històries que molts líders han oblidat durant aquests anys.

Tenim una bella pàgina en blanc anomenada República catalana. Entre tots hem d’omplir-la de pensaments i sentiments. Només sobren els violents en aquest procés. Tant de bo siguem capaços de construir-la sense que ningú se senti vencedor o vençut. Si és inclusiva, si aposta per la diversitat, si renega de l’esperit de conquesta que caracteritza a uns altres, si neix amb la idea de que cap ciutadà, ni cap poder, han d’humiliar a qui pensa diferent, serà una bella república. És la nostra pàgina en blanc. I sí, provoca vertigen. Però també activa la imaginació i la creativitat col·lectiva. És una oportunitat. No és una amenaça. Visca la República Catalana!

nou final

Pots seguir el BLOG SOCIETAT ANÒNIMA a:

logotw Twitter @blogsocietat 

UnknownFacebook

tumbñTumblr

Anuncis