La proesa de sopar i escoltar català

cata

Benvolgut, o no:

Espero que no t’importi que t’escrigui en català, atesa la teva infinita paciència. Conviure amb tres catalans deu ser una experiència al límit del nivell de supervivència humana. Jo, per exemple, no m’imagino compartint un pis amb el Juan Carlos Girauta, el Javier Cárdenas i la Leticia Sabater. Sí, ho sé, són catalans com jo, els quatre parlem aquesta llengua feta per fer nosa com és el català i suposo que els quatre sabem pronunciar el verb xiuxiuejar sense escopir a qui tinguem davant. Tot i així, m’imagino un dinar amb aquests tres catalans com una experiència especialment traumàtica. L’amargat de la vida, el maesse cunyat i la salchipapa. Una operació de fimosi realitzada a les fosques per l’Eduard Manstisores sembla més atractiva.

El que no has dit és com et portes amb aquests catalans. Els hi poses escuma d’afaitar al coixí quan dormen? Rentes les teves sabates amb els seus raspalls de dents? Fas servir l’escombreta del lavabo per moure els seus espaguetis quan bullen? Conviure significa viure junts però una altra cosa és viure bé junts. A vegades penso que aquesta diferència resulta molt complicada d’entendre a les Espanyes. Tu, per exemple. Dius que ahir sopaves mentre ells parlaven català. Fas servir una xarxa social de 126 milions d’usuaris per exposar la teva proesa de sopar mentre tres catalans parlen en català. Què vols? La Creu de Sant Jordi?

No sé, nano, crec que conviure amb catalans no et fa més o menys catalanòfob. És com tenir cuina: no et fa millor o pitjor cuiner. Si em permets un petit consell de català experimentat en el fet de ser català: mai diguis que no ets catalanòfob. Sobretot, si després exposes que ets capaç de sopar i escoltar català a la vegada, com si això fos la tasca més desagradable del món. Pot ser desagradable que un paio es rebenti un gra pustulent davant teu mentre et fiques maionesa a les patates, o que algú vomiti arròs amb llamàntol quan ets a punt de cruspir-te una paella o que Federico Jiménez Losantos sigui a menys de deu metres del teu pla de sopa, però escoltar català no és res de l’altre món. Excepte, això sí, si un dels tres catalans del teu pis crida “plou poc, però, pel poc que plou, plou prou” amb un polvoró a la boca i a deu centímetres del teu plat.

Segueix-me a les xarxes socials:

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

 

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster